Als anys noranta, la filòsofa valenciana Adela Cortina va proposar el terme aporofòbia per designar l’odi, la por o el rebuig cap als pobres i la pobresa. Volia distingir-lo del racisme i la xenofòbia per tal de destacar que moltes persones rebutgen els immigrants pobres, però no els rics, no els que arriben al nostre país amb petrodòlars, a dirigir empreses o a marcar gols per al nostre estimat club de futbol. El neologisme, que rescata l’arrel grega áporos (‘sense recursos’), unida a fóbos (‘por’), va fer fortuna i el 2017 la RAE el va incorporar al seu diccionari.
El que acostuma a passar més desapercebut és la distinció entre l’aporofòbia i el classisme, un vell i combatiu terme avui en desús. El classisme és l’actitud o la creença que considera algunes persones superiors o inferiors per la seva condició econòmica, social o educativa. Podríem dir, aleshores, que el rebuig al pobre és una forma de classisme que també podem anomenar aporofòbia, mentre que el prejudici contra les persones riques és també classisme, però no aporofòbia, i el podríem anomenar, si continuem jugant amb els neologismes, plutofòbia, de plutos (‘riquesa’, en grec antic). Resulta sorprenent, d’altra banda, que hagi tingut èxit el mot que designa la por al pobre i no el que podria assenyalar la por al ric, quan és aquesta última por la que tindria més sentit i podem suposar com a més estesa en un món d’injustícies socials. Segurament, el que passa és que els inventors de paraules, els creadors del llenguatge contemporani, són els rics o els qui s’hi identifiquen, amb ells i amb els seus neguits i temors. Al cap i a la fi, la por al pobre és la por que senten les classes altes i mitjanes al món occidental davant l’allau d’immigrants pobres que venen d’arreu.
“No només odiem els pobres, sinó que també els culpem de la seva precarietat assumint que no han treballat prou per sortir de la pobresa”
Aquestes últimes setmanes hem viscut dues actituds que no sabria dir si són aporofòbiques o classistes o totes dues coses. D’una banda, davant dels pèssims resultats educatius reflectits a l’últim informe PISA a casa nostra, el Govern català es va precipitar a culpar els immigrants del daltabaix escolar, pressuposant que no és el jovent “de tota la vida” el responsable de la desfeta, sinó els nouvinguts, els catalans immigrants. L’ombra de la xenofòbia i el racisme de seguida es va apoderar de la desafortunada reflexió, que, a sobre, era errònia. Els experts van desmentir-la immediatament mostrant que la pobresa acadèmica s’explica millor per la pobresa socioeconòmica de l’alumnat i no pel seu origen. El drama educatiu real és que cada vegada hi ha més adolescents pobres a Catalunya. Cal dir, en favor del Govern, que van admetre la seva equivocació tan bon punt es va publicar, però el prejudici ja s’havia pronunciat. Per què van confondre la immigració amb la pobresa? Per por a admetre la segona? És això aporofòbia o el classisme de tota la vida? Pocs dies després, la presidenta sortint del Parlament navarrès va declarar que abans de pactar amb Bildu “preferia fregar escales”. Tot seguit va intentar disculpar-se barroerament dient que preferia fer una feina digna, dura i mal pagada. A ningú se li escapa, però, la pudor classista de les seves paraules. També tuf aporofòbic?
L’odi i el menyspreu a les persones pobres és un mal del nostre temps. No volem tenir-los a prop, seure-hi al costat, compartir amb ells (i elles, perquè la pobresa està molt feminitzada) la mateixa escola, el mateix parc infantil, el mateix hospital, ni tan sols la mateixa autopista (quanta gent enyora els peatges de l’AP-7 que els pobres no podien pagar!). No només odiem els pobres, sinó que també els culpem de la seva precarietat assumint que no han treballat prou de valent per sortir de la pobresa, i afegim així més crueltat a la discriminació: això pensen curiosament molts rics que l’únic mèrit que tenen ha estat aprofitar els privilegis heretats! No sé si és aporofòbia o classisme ras i curt, però jo prefereixo aquest segon terme: m’ajuda a entendre millor les humiliacions i el desvergonyiment d’un món injust i despietat amb els pobres.
