La directora de la revista ‘Dialogal’ i col·laboradora de l’associació UNESCO per al Diàleg Interreligiós creu que no vivim en una societat postreligiosa sinó en un moment on la institució religiosa està de capa caiguda.
Què entenem per religió?
En primer lloc, religió no és sinònim de cristianisme. Tenim tendència a pensar en esglésies, capellans i bisbes quan ens parlen de religió. I és cert que el catolicisme ha tingut molta transcendència en la nostra societat, però no podem oblidar que hi ha moltes altres religions a part del catolicisme i, per tant, no podem caure en la confusió d’Església catòlica amb religió. En segon lloc, no totes les religions impliquen necessàriament un déu. Tendim a pensar que la religió és sinònim de creure en una divinitat, com passa en el judaisme, l’islam o el cristianisme, però hi ha religions que tenen moltes divinitats, com podria ser l’hinduisme o religions dels pobles primitius. I, fins i tot, hi ha religions que són atees i, per tant, no tenen cap déu, com passa en el budisme.
“La ciència, avui, s’ha convertit en la nostra forma de religió perquè al final és allò que ens ho explica tot. Einstein deia: ‘Qui sigui capaç d’entendre el sentit de la vida, és una persona religiosa’”
Per tant, com l’hem de veure?
Cal intentar fugir d’aquesta idea preconcebuda de religió. Perquè, al final, la religió és allò que ens fa donar sentit, allò que ens permet respondre les preguntes que la humanitat s’ha fet des de la prehistòria: d’on venim?, qui som?, què fem aquí?, cap on anem?, etc. S’ha de separar la religió de la religió institucionalitzada.
Per tant, la religió va molt més enllà de les institucions?
Exacte. Jo soc de les que pensa que la religió es transforma amb la societat. És a dir, no és immòbil i, per tant, la religió ha anat lligada a les transformacions de la societat al llarg de la història.
Com es diferencia de l’espiritualitat?
Pel que fa a l’espiritualitat, el terme etimològic prové del llatí espiritus i del grec pneuma, i fa referència a l’alè o l’aire que ho impregna tot i que és a tot arreu. I aquest alè és tant a dins nostre com a fora, generant una comunió amb tot el que és material i immaterial. Per tant, quan parlem d’espiritualitat, parlem generalment d’un sentiment de connexió profunda amb l’univers, d’un sentiment de connexió amb el tot que també té a veure amb la capacitat de valorar tot això que és i que existeix sense que nosaltres haguem fet res perquè sigui així. És una capacitat que té molt a veure amb la contemplació. I, de fet, en una societat com la nostra, on tot és cada vegada més ràpid, cada vegada és més complicat tenir aquest espai per badar i meravellar-se per la vida en general.
Creu que espiritualitat i religió són complementàries?
Sí, moltes vegades sí, són diversos comunicants. L’una no exclou l’altra.
Abans comentava que la religió es transforma. Què en pensa dels que creuen que vivim o que ens encaminem cap a una societat postreligiosa?
Personalment, no diria que ens encaminem a una societat postreligiosa. Sí que penso que la religió s’està transformant, però a mi em sembla que, on hi ha humans, hi ha religió. El que passa és que hi pot haver unes formes religioses molt elementals, com podrien ser, per exemple, les dels neandertals, que van ser els primers que van començar a enterrar intencionadament els morts, que feien els primers ritus de traspàs. Això és una classe de religió molt elemental, però no sé fins a quin punt és menys elemental que la d’algú que diu que el seu equip de futbol és sagrat i que el seu déu és tal esportista i que n’és un devot. I amb això repeteixo la idea que la religió es transforma en maneres més elaborades de religió on la reflexió i el raonament són més presents.
Què diria sobre les institucions que representen les religions?
Bé, és cert que les institucions religioses tradicionals estan perdent pes, però no la religió en si. De fet, a escala global, entre el vuitanta i el noranta per cent de la gent es considera part d’una religió. Però, a diferència d’èpoques anteriors, el que ara dona resposta a aquest sentit de l’existència és la ciència. La ciència, avui, s’ha convertit en la nostra forma de religió perquè al final és allò que ens ho explica tot. I aquí també hi té un paper molt important la fe. Parafrasejant Einstein, “qui sigui capaç d’entendre el sentit de la vida, és una persona religiosa”. Doncs jo crec que va per aquí.
Per tant, la religió continua tenint un paper fonamental dins de la societat?
No són excloents. Al llarg de la història, la cultura i la religió han estat sempre el mateix. La humanitat ha pivotat sobre la religió. És veritat que els últims anys la tècnica o la ciència han generat aquest debat de contraposició entre la religió i la ciència. Tanmateix, no crec que l’una sigui excloent de l’altra en cap cas. De fet, hi ha científics, físics i matemàtics que són profundament religiosos. Penso que l’una dona unes altres classes de respostes a preguntes concretes, però no se substitueixen.
Podríem viure sense cultura religiosa?
La cultura religiosa ho és tot. Si ens hi fixem, en la nostra societat els dies festius del calendari tenen arrels religioses, de manera que no podem viure sense cultura religiosa. Ens serveix per entendre el que ens envolta des de l’art, però també ens serveix per entendre’ns a nosaltres mateixos, fins i tot a les escoles, on cada vegada hi ha més diversitat. Sense cultura religiosa, no podem entendre el nen que seu al nostre costat a l’aula, per exemple. Ens serveix per arrelar-nos i, al mateix temps, la cultura religiosa també ens permet ser crítics. Si no coneixem, no podem interpretar. En definitiva, jo crec que necessitem la cultura religiosa per conviure. És inevitable. Ens agradi o no, és inherent.
Potser no en som plenament conscients, però estem envoltats d’aquesta cultura religiosa. I moltes vegades va més enllà de l’àmbit religiós, com el tenim entès.
Sí, exacte. És el que dèiem ara. Per exemple, el calendari. Per què tenim un dia festiu a la setmana? Doncs perquè algú en algun moment va traduir les seves creences a deixar reposar la terra i les persones. Alhora, la indumentària o el sentiment de culpa, també tenen reminiscències en la religió. Últimament, tendim molt a pensar què passa amb la religió, però aquest plantejament prové dels canvis que s’estan produint dins de la institució de la religió i no en la religió en si.
Vostè parla molt d’aquest canvi, d’aquesta transformació. És una transformació que veiem aquí a casa, però que és global; és a dir, més o menys tot va en la mateixa direcció?
Els índexs de secularització de Catalunya només són comparables amb els dels països del nord d’Europa; som una excepció. La religió tradicional no s’està transformant tant als altres llocs com aquí. El que passa a Catalunya, a causa del seu recorregut històric i l’associació que s’ha fet durant molts anys entre catolicisme, Església catòlica i franquisme, és que la religió s’ha convertit en un tema tabú, en alguna cosa de la qual no tenim llenguatge compartit. Per tant, és molt difícil parlar-ne perquè avui encara tenim els prejudicis i estereotips del que va fer una institució vinculada a una organització política.
Per acabar, com podríem trencar amb aquesta idea preconcebuda, que fa tantes dècades que és aquí a casa nostra, a la qual ara feies referència?
Jo crec que s’ha de poder parlar obertament i normalitzant-ho des que som petits, des que “naixem a la vida”. No ens ha de fer por parlar de la religió, en la qual ni hi hem de creure ni hi hem d’estar d’acord. Per anar pel món, ens agradi o no, la religió existeix. S’ha de parlar de tot i explicar contes d’història religiosa des que som ben petits, de la mateixa manera que també expliquem contes com el de la caputxeta vermella. D’aquesta manera, entendrem la riquesa cultural de la nostra societat. La religió s’ha de normalitzar i no fer-ne un tema tabú.
