Civisme i identitat digital en la era del metavers

A l’any 1992 l’autor de ciència ficció Neal Stephenson va publicar la seva novel·la Snow Crash. Aquesta obra, que té amplies referències al subgènere literari denominat ciberpunk, narra la història de Hiroaki “Hiro” Protagonist, un repartidor de pizzes en el món real, i un príncep samurai al ciberespai. Aquesta narració sobre un jove que té aquesta experiència vital dissociada degut a les tecnologies de la informació, tindria un interès limitat si no fos perquè va crear un dels conceptes que vol portar les xarxes socials a un nivell superior d’immersió: el metavers. Stephenson imagina un internet que es correspon amb una realitat virtual poblada per avatars controlats per usuaris i per programes del sistema.

Actualment el metavers és un entorn basat en la convergència de tecnologies com la realitat virtual i la realitat augmentada que permeten interaccions multisensorials amb entorns virtuals, objectes digitals i persones. Es pot reconèixer un antecedent d’aquesta idea a la comunitat virtual Second Life creada al 2003, tot i que el creixement exponencial de les tecnologies de la informació ha multiplicat les seves capacitats i les possibilitats d’aplicació més enllà del món jocs, especialment a l’àmbit de l’educació, la salut o els negocis. Algunes grans corporacions tecnològiques com Meta (Facebook) o Google estan desenvolupant els seus propis projectes de metavers.

La idea d’evolucionar d’una xarxa social a un univers digital, atenent els antecedents de la companyia de Mark Zuckerberg, ha de generar totes les alarmes, ja que els riscos de manipulació, l’afavoriment del discurs de l’odi, la toxicitat, etc. es multipliquen de manera exponencial. Shoshana Zuboff, autora de The Age of Surveillance Capitalism: The Fight for a Human Future at the New Frontier of Power, afegeix a aquestes amenaces l’afany de suplantar la vida real per una vida digital controlada per algoritmes de companyies privades com la més sofisticada evolució exercici del poder.

El metavers, o les xarxes socials tradicionals, no són un joc. Com s’ha apuntat existeix un perill elevat d’afectar greument als drets i les llibertats més bàsics de les persones. És necessari obrir un debat sobre l’anonimat a les xarxes que eleva extraordinàriament els riscos d’aquests actes incívics o il·lícits. El dret a ser un “príncep samurai” al món virtual ha d’anar acompanyat d’un sistema de gestió de la identitat que pugui protegir la privacitat dels usuaris però també que faci possible l’atribució de responsabilitat en cas que sigui necessari.

En el món virtual l’enfocament preventiu és essencial, i aquesta anticipació als fets no desitjats s’ha d’aconseguir amb diverses estratègies. No cal dir que l’existència d’una identitat digital verificable és una peça fonamental, però també elements com una forta conscienciació en un ús responsable dels usuaris, i un disseny de les plataformes i dels seus algoritmes que compleixi amb la legalitat i els valors cívics són imprescindibles per evitar que les realitats virtuals acabin dominades per trols, haters i altres fosques criatures.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *