Carlos Umaña és activista per la prohibició de les armes nuclears i guanyador –com a membre de les organitzacions guardonades– de dos Premis Nobel de la Pau.
“Perquè hi pugui haver pau hi ha d’haver hagut una guerra”. Podria estar vostè d’acord amb aquesta frase?
No. En absolut. La guerra és allò oposat a la pau. L’existència d’armes nuclears era la justificació d’una “pau nuclear”: l’amenaça de destrucció mútua va fer que els “grans poders” es posessin d’acord. El fet és que s’havia arribat a un punt mort, en el qual, si hi havia un conflicte, el conflicte es resoldria de manera bèl·lica; existia l’amenaça de la destrucció mútua i absoluta. La pau no és l’absència de conflictes sinó la resolució no violenta de conflictes. El fet de viure sota una amenaça tan extrema com una destrucció nuclear és una cosa increïblement violenta. La guerra és una regressió evolutiva. En aquests casos ho estem mesurant tot per la violència i qui guanya no és qui té raó, ni la millor solució, sinó qui té la força més gran. La pau requereix una diplomàcia àrdua i contínua, bastir ponts, buscar punts en comú i crear oportunitats de cooperació.
I pau és sinònim de seguretat?
Definitivament la pau és una condició no solament per a la seguretat, sinó per a la salut. Ho vam veure quan va esclatar la pandèmia. La seguretat dels països que la van poder enfrontar millor van ser més alta als països que havien tingut més inversió social, tant en educació com en salut. Els països que tenien una pau i una estabilitat social han estat els que han pogut resistir millor els seus efectes. La inversió en salut i en educació són maneres d’introduir la seguretat real, amb un poble crític, capaç d’autogestionar-se. La seguretat de les poblacions no està en armar-se per a defensar-se d’un enemic que potser no existeix, sinó a buscar el millor benestar de la població.
Hi ha guerres que són necessàries?
No. La guerra és un fracàs en la resolució de conflictes. “La violència és l’últim recurs de l’incompetent”, deia Isaac Asimov. Hi ha moltes coses a fer per a prevenir un conflicte, però absolutament qualsevol guerra és una mostra d’immaduresa política, una forma primitiva d’actuar o reaccionar, de mesurar el prestigi a través de la imposició… Un vestigi d’un patriarcat cada vegada més feble que es resisteix a morir. La guerra és una manifestació d’una violència sistèmica patriarcal i la nostra societat actual està tendint més cap a la inclusió, cap a l’acceptació de diferents maneres de ser i existir. Els sistemes bèl·lics s’estan quedant cada vegada més enrere i sí, la gent els està veient com cada vegada més obsolets.
“En la història, si parlem del que s’aconsegueix a través de la violència, gairebé mai acaba bé. Cal anar amb compte quan parlem de guerra i defensa. És fàcil caure en el bel·licisme per a defensar causes justes”
I guerres justes?
Podria parlar-se de batalles justes, per exemple, si el que busquen és un canvi social o de drets. En la història, si parlem del que s’aconsegueix a través de la violència, gairebé mai acaba bé. Cal anar amb compte quan parlem de guerra i defensa. És fàcil caure en el bel·licisme per a defensar causes justes. I el que també és fàcil és caure en una pugna de forces. Allò difícil és la diplomàcia. Si estem parlant de pau hem de parlar de diplomàcia, de civilització, de ser civils, i això implica evitar la violència, eliminar la idea de què l’altre és el dolent i nosaltres som els bons i buscar punts en comú com a partida. És obvi que hi ha lluites justes, però la protesta pacífica i el canvi a través de la paraula és molt més potent que qualsevol canvi que es pugui aconseguir per la força.
Hem de tenir una certa por de l’ésser humà, del que pot ser capaç?
Bé, els éssers humans som capaços de coses espantoses i de coses meravelloses. Respecte les dues coses hem de conèixer la naturalesa humana i, en coneixement d’aquesta naturalesa, saber quins comportaments descoratjar i quins comportaments fomentar. La idea d’una prohibició de les armes nuclears és precisament posar l’èmfasi en el fet que aquest comportament –fins i tot pensar a usar les armes nuclears– és l’epítom d’alguna cosa completament i profundament inacceptable, alguna cosa que ha de ser vista com el màxim mal o el pitjor mal de tots. Els punts en comú ens porten a tenir més punts en comú.
Per què és important que la ciutadania estigui conscienciada a l’hora de prohibir les armes nuclears?
La inversió estatal de fons públics directes en armes nuclears està situada en més de 80.000 milions de dòlars anuals i, en general, tota la maquinària que comporta la mobilització d’armes nuclears a través de la inversió privada és de més de 120.000 milions de dòlars a l’any, xifra similar al que requereix la inversió dels Objectius de Desenvolupament Sostenible. És absurd que, com a comunitat global, estiguem gastant tants recursos en la nostra pròpia destrucció, quan podríem invertir-los en el nostre benestar. També és normal sentir escepticisme en parlar d’un tractat, perquè ja hem vist tractats nuclears que van i venen. Especialment en els tractats nuclears, és fàcil pensar que tot queda en paper mullat. No obstant això, al ésser un tractat multilateral, aquest genera un canvi normatiu i un comportament internacional que s’enforteix amb cada país que ratifiqui el tractat. És com un canvi de clima que es va gestant conforme vagi creixent el suport.
Tenim exemples?
Sí, hi ha exemples que han generat un canvi d’actitud i de comportament fins i tot en països que no els han signat o que no els han subscrit i no tenen cap obligació de complir-los. Va ser el cas dels Estats Units, amb les bombres de dispersió i les mines terrestres. Els EUA van deixar de produir totes dues armes sense haver signat cap dels tractats que les prohibeixen. Per què? Perquè es van quedar sense compradors. El món havia generat un clima de condemna moral cap a aquestes armes.
Es diu que hem tornat a la Guerra Freda. Què els diria aquells que poden pensar que Europa, davant l’amenaça, hauria de protegir-se amb armament nuclear?
És impensable. Donar lloc a les armes nuclears és el que ens ha col·locat en aquesta situació. El valor estratègic de les armes nuclears és un artifici. Mentre l’OTAN insisteixi a entronitzar aquestes armes dins de les seves doctrines de seguretat, Rússia continuarà utilitzant-les com a arma coercitiva. Està més que clar que les armes nuclears no són per a procurar seguretat sinó per a projectar poder. Jugar a veure qui és el més valent i fer amenaces recíproques no ha desescalat aquesta crisi ni ho farà. Més aviat ha tingut l’efecte contrari, com a la crisi dels míssils a Cuba de 1962. Ara l’única manera d’evitar una detonació nuclear és a través del desarmament nuclear total i complet i és urgent que el món obri els ulls amb aquesta crisi.
Quines diria que són les esquerdes el pacifisme?
Bé, pacifisme és un terme molt ampli que no deixa de tenir els seus conflictes i també les seves esquerdes, com dius. Les persones que involucra són d’arreu i les persones som imperfectes. Als pacifistes se’ns critica per ingenus i potser sí, potser sí que ho som, com també optimistes. Allò popular és pensar que l’optimisme no és realista i que el realisme és acceptar la naturalesa humana bèl·lica i la guerra com una constant en la història de la humanitat. Veient la presència de guerra, una violència organitzada entre els pobles, orquestrada per pocs, i els llocs on la gent viu tota la seva vida sense cap violència, queda clar que la naturalesa humana no és necessàriament violenta. Més encara, jo diria que l’optimisme és realisme, perquè els únics que aconsegueixen fer un canvi són els que creuen que el canvi és possible. L’optimisme és el motor de la societat civil que treballa pel desarmament i per la pau. És el motor de totes les persones que creuen en la cohabitació pacífica i que un món millor és possible.
