Els primers dies de confinament ens preguntàvem com ens enfrontaríem al virus des d’una sanitat desprotegida o a les conseqüències emocionals dels comiats solitaris. Ara, encara esporuguits, arriben notícies sobre la situació econòmica. S’anticipava una crisi que ho faria amb força i ens presenta un escenari cru i poc esperançador: pèrdues massives de llocs de treball, canvis en els drets laborals, dificultats de conciliació, manca d’oportunitats… I això quan una gran part de la població encara no s’ha recuperat de la crisi anterior. La vulnerabilitat és un risc real.
Entre les diverses propostes encaminades a pal·liar les necessitats de les famílies, l’executiu espanyol ha aprovat un Ingrés Mínim Vital (IMV) per a les persones amb majors dificultats. Aquest concepte ha estat criticat per diversos sectors com la patronal per tractar-se d’un ajut que facilitaria “la manca d’interès en la cerca de feina” i per la Conferència Episcopal, amb una argumentació semblant. Malgrat que podria semblar que el color de les crítiques és un de concret, altres institucions socials també han alçat la veu contra una renda universal per ser una resposta que perpetuaria els problemes en lloc de crear solucions efectives a la pobresa estructural.
I és que en temps de crisi semblaria que es deixa de banda l’evidència científica social i s’aposta per la caritat i la beneficència: bancs d’aliments, possible renda bàsica universal… Aquest fet ens demanda reflexionar sobre la seva pròpia existència en un Estat del Benestar. Aquestes ajudes apareixen perquè el sistema no és capaç de donar resposta a la gran demanda? O interessa perpetuar la pobresa en lloc de replantejar-se un canvi en el model de consum o en els sistemes de producció capitalistes?
Han estat molts els professionals que han treballat durant anys per crear un sistema protector que deslligui els Serveis Socials de la seva concepció de proveïdors de subsistència i els col·loqui en el centre d’una intervenció relacional i apoderadora de les persones. Justament el Treball Social es desenvolupa com a disciplina i professió arrel de l’interès de les pioneres per avançar-se a l’assistencialisme i voler conèixer les causes de la desigualtat per ocupar-se’n des de l’arrel. Però durant la Transició, el Serveis Socials es van configurar con gestors de recursos i encara a dia d’avui són considerats com a tal.
Se senten actualment queixes sobre la importància d’aprovar un pla de treball per poder relacionar els ajuts a processos de canvi (cerca de feina, formació, justificació de la situació econòmica… ). Però alhora hi ha veus crítiques que posen sobre la taula el fet que una renda bàsica universal, desvinculada de Serveis Socials i de l’haver de certificar ingressos, facilitaria la desestigmatització de les persones en situació de precarietat. La renda bàsica universal seria, llavors, un tipus de caritat o un sistema evolucionat de protecció de la societat?
En un moment de crisi com l’actual, on organitzacions civils i grups d’economistes han demanat fins i tot suspendre de manera temporal el salari mínim per tal de reforçar el teixit industrial i comercial, seria contraproduent voler esborrar formes benèfiques d’ajuda que arriben on no arriba el sistema? Cal, per tant, demanar a les persones que justifiquin la seva situació de precarietat amb l’estigma corresponent que això suposa? Seria ètic fer-les servir sense control de qui accedeix per universalitzar les ajudes malgrat se sospités que hi poguessin haver abusos? Semblaria que podria ser equiparable al sistema sanitari públic, sobre el qual no existeixen aquest tipus de reflexions?
