De: Jordi Cussó
Per: Cinto Amat
CC: Revista Valors
Assumpte: Professionals
Data: 20 d’octubre de 2018
Benvolgut Cinto
Ahir, tot sopant, una persona ens llegia una notícia de la premsa que l’havia sorprès i indignat: “En una setmana moren 76 nadons a República Dominicana”. Com pots intuir aquesta és una dada de moltes que explicarien la injusta situació de la sanitat d’aquest país. No vull entrar a discutir sobre el sistema sanitari de República Dominicana perquè no en sóc cap especialista. Però sí em ressonava el que tu comparties a la teva darrera carta: “L’amor de si mateix, connatural en tota persona, es fonamenta en la percepció realista de les pròpies capacitats i de les pròpies limitacions, mentre que l’amor propi es basa en la seducció per la desigualtat, per ser diferent, per deixar de ser ordinari, allunyat de les persones més o menys normals. Ser un més no té cap valor”.
Perquè una de les causes del mal funcionament de la sanitat és l’actitud que tenen alguns estudiants de medecina i, per tant, molts metges, que han fet els seus estudis tenint més en compte només el seu “amor propi”. Ser metge en aquest país és un estatus que dona molts privilegis. La gent aspira a tenir un reconeixement, a destacar, a estar per damunt dels altres, cosa que també es tradueix en un estatus econòmic superior. No tinc res en contra de què la gent es guanyi bé la vida però sí en què el criteri del metge o de qualsevol altre professió sigui només “l’amor propi” i no posar-se al servei de la societat; així difícilment podrem canviar el sistema sanitari (econòmic o social) que hi hagi en aquest o a qualsevol altre país. Amb criteris com aquest, Cinto, ni tan sols podem aspirar a fer alguna cosa perquè les coses funcionin millor.
És cert que aquesta manera de fer no és la única que podem trobar en aquest país. Hi ha gent que es regeix per altres criteris. Arrel de llegir en grup aquesta notícia, una persona present al sopar ens va explicar com un metge, saltant-se tots els protocols establerts pel sistema, li va salvar la vida. Patia una greu infecció i unes febres molts altes, i els hospitals de la seva ciutat no la podien atendre. L’exclusió social i la pobresa provoquen injustícies fragants. Aquella metgessa, però, ho va saber resoldre, tot i el risc de perdre la feina. No només la va guarir, sinó que no va demanar cap compensació econòmica. Ella es va fer càrrec de les despeses de l’operació i de les medecines necessàries. Ella, amb la seva manera de fer, va dignificar als éssers humans. I en el sopar ens va fer millors a tots plegats i va donar una classe magistral a la Universitat de la Vida. Va ensenyar que ens hem de capacitar per fer que aquest món sigui millor. Aquest són els títols que desitjo per aquells que vulguin dirigir algun dia qualsevol país.
Hem de ser solidaris i això implica lluitar contra tota forma d’indiferència, contra aquesta tendència a separar-nos en petites partícules, a creure’ns tan diferents i especials, i, al final, perdre la referència que formem part d’un Tot. És a partir d’aquesta consciència del jo social, lligat profundament als altres amb qui comparteixo el món en el present, que l’ésser humà pot començar a transformar-lo. Transformar implica aprendre coneixements, habilitats i actituds que, entre altres, promoguin la justícia a diferents nivells, que fomentin valors com el respecte mutu, la comprensió, la cooperació. Però també implica desaprendre tot allò que fomenta l’individualisme, la competitivitat, la intolerància, l’opressió, l’exclusió. Necessitem formar persones com aquesta metgessa, que tinguin una actitud crítica i empàtica davant les injustícies i davant les problemàtiques que viuen altres éssers humans, que construeixin una convivència positiva i no es tanquin al seu petit món i als seus mers interessos.
Tot això m’ha fet adonar que podem viure a contracor, fixant l’atenció solament en les males notícies i criticant tot el que ens indigna o podem fer una mirada a tot allò de bo i de just que hi ha al món. Però si vols viure la bondat i la justícia, hauràs de fer l’esforç de sortir de tu mateix i del teu entorn per anar a trobar-les, perquè aquestes, sovint, resten amagades, són anònimes i gairebé invisibles. Això sí, quan les trobes, és quan realment aprens a viure i et capacites per transformar la realitat.
Una abraçada cordial.
De: Cinto Amat
Per: Jordi Cussó
CC: Revista Valors
Assumpte: Professionals
Data: 29 d’octubre de 2018
Benvolgut Jordi
De la teva carta em quedo amb això: “Lluitar contra tota forma d’indiferència, contra aquesta tendència a separar-nos en petites partícules, a creure’ns tan diferents i especials, que perdem la referència que formem part d’un Tot”. I veig que, sense voler fer un joc de paraules, això de sentir-nos diferents i especials és justament el que més ens predisposa a viure en la indiferència. És com si la salvaguarda de la nostra individualitat només es pogués fer efectiva mantenint una distància, un grau d’indiferència cap als altres. Bauman, parlant de la ceguesa moral i la pèrdua de sensibilitat en la modernitat líquida, ens diu: “S’han soscavat els fonaments de la solidaritat social i la responsabilitat comunitària, la idea de justícia social ha quedat compromesa, la vergonya i la condemna social vinculades a l’avarícia, la rapacitat i el consum ostentós s’han esborrat, i aquestes actituds han estat reciclades i convertides en objectes d’admiració pública i culte a les celebritats. Heus aquí l’impacte cultural de la revolta dels rics”. És a dir, que des del punt de vista de la solidaritat hauríem passat a viure en una societat en què s’haurien invertit els valors fonamentals i hauríem reciclat el menyspreu de l’egolatria per l’admiració dels egòlatres. D’aquí en sorgiria el culte a les celebritats.
Aquest mateix autor ens ha deixat en la seva Ètica un finíssima descripció dels fonaments de l’actitud d’indiferència a partir de l’experiència de la falta d’encontre, allò contrari a l’actitud de preocupació per l’altre. Segons Bauman l’art de la manca d’encontre que es practica a la nostra societat té aquestes característiques: relega l’altre a un segon pla, l’estrany no rep cap assignació temàtica, és una presència irrellevant; evita el contacte visual amb els estranys, els dirigeix un escrutini disfressat d’indiferència amb cortesia, la conseqüència de la qual és la pèrdua del rostre de l’altre i la impossibilitat d’adquirir-ne un de nou; impedeix que l’espai físic en el que ens movem es converteixi en un espai social amb regles de compromís i d’interacció; tolera la seva presència en el teló de fons, però fent-ho paga tribut a la pròpia generositat i no als seus drets; i s’esforça per evitar envers ells el risc de la simpatia.
Les faltes d’encontre són esdeveniments sense història i sense conseqüències. Són episodis, un mer accident que es pot obviar sense que la història perdi continuïtat, tot i que ningú no pot garantir que un dia es converteixin en causa d’esdeveniments posteriors. Les ciutats són llocs de no trobades, d’espais buits, àrees per creuar i no per estar-s’hi. L’organització de l’espai urbà tendeix a segregar classes, grups ètnics, gèneres o generacions. De tota manera, les ganes de capacitar-nos per fer un món millor, de superar la indiferència i mirar de donar-li la volta deixant constància del que pensem, del que critiquem, del que volem, del que esperem, en definitiva de tot el que ens passa i veiem al nostre costat perquè aquest món no ens acaba d’agradar, parteix sempre de les nostres limitacions. Es produeix sempre des d’un angle molt reduït, des d’una perspectiva subjectiva i molt limitada. I és que sense simplificar el que veiem i el que ens passa no ens podem comunicar. El mateix fet d’escriure consisteix en deixar constància d’alguna cosa que no pots eludir i al mateix temps sentir nostàlgia del que es perd mentre ho escrius. Justament per connotar aquesta limitació fonamental que afecta les formes de creació i de comunicació parlem de la mort del subjecte, del jo que només es fa sentir com un vague substrat entremig de l’enrevessat món de sensacions i elaboracions que no pot ni pretén dominar perquè queden fora del seu abast, i fins de la seva comprensió, tan bon punt surten del propi àmbit de creació i deixen de pertànyer-li. Sempre es queden curtes les nostres expectatives de canviar el món, però hem d’admetre que és el món el que no para de canviar-nos a nosaltres. George Steiner senyala aquest desajust com una de les raons de la tristesa del pensament inherent a la condició humana: “En general, l’anticipació, la fantasia i la imatge sobrepassen la realització… Als desitjos satisfets hi segueix una reveladora buidor, una tristesa de la sacietat. La famosa tristor post coitum i el desig del cigarret després de l’orgasme són precisament la mesura que s’estableix entre l’expectativa i la substància, entre la imatge fabulada i el fet empíric. L’eros humà està emparentat amb la tristesa fins a la mort. Si els nostres processos de pensament (i de comunicació, afegiria) fossin menys urgents, menys gràfics, menys hipnòtics, les desil·lusions constants, la massa gris de la nàusea encastada al cor de l’ésser, ens deixaria menys desarmats”. Per això deu ser important mantenir un nivell de soledat, d’autoconsciència crítica, de distància respecte de les possibilitats reals d’un mateix, per completar-les amb les dels altres i intentar així anar confegint la disponibilitat per fer un món millor.
Cinto Amat és advocat
