Davant d’un problema o d’una situació concreta que demanda de la nostra atenció, judici o resolució, la ment de l’Homo sapiens resol la situació de manera intuïtiva i ràpida associant patrons que el cervell humà ha anat dibuixant al llarg dels segles. Aquest pensament ràpid, automàtic i sense esforç és l’associació de patrons que configura la psicologia bàsica. Pensament intuïtiu que configura el manual de respostes immediates que tots anem construint i resolent la nostra realitat de cada dia i que abasta una policromia molt diversa de situacions i raonaments.
Una altra cosa és raonar una resposta, raonar-ne el perquè endegar un procés mental que descriu finalment allò que pensem però que es justifica per un camí que ens ha portat a emetre un judici concret. Raonar el perquè, donar-se i compartir explicacions és un procés propi dels éssers vius que tenen un llenguatge per comunicar-se i els cal compartir-ho o confrontar-ho amb altres éssers vius de la seva mateixa espècie. Raonar no és automàtic, és conscient i sovint complicat, amplificat per les complexitats d’allò a què ens enfrontem i evidentment condicionat per totes les emocions que ens envolten i que formen part del nostre estat ambiental o de l’experiència viscuda. Responem doncs a partir de dos processos que demanen un consum d’energia mental molt diferent. El cost de la intuïció per patrons assimilats, resulta molt més econòmic que construir una resposta a partir d’un procés elaborat de pensament fomentat des del raonament. Cal tenir present també que el raonament genera un consum més elevat d’energia mental, ja que sovint processem la informació que ens ajuda a prendre decisions a partir de les emocions, que es confronten amb les cognicions.
Existeixen tractats psicològics altament interessants descrits en el llibre de Jonathan Haidt La mente de los justos que expliquen com la nostra ment elabora tots aquests procediments que actuen cerebralment en la construcció d’una decisió o d’un pensament i que vulnerables arriben a ser sovint aquestes elaboracions quan reben els estímuls i les influències de tots aquells disposats a construir la poderosa força del pensament, individual i per agregació col·lectiu. Pensem que pensem el que realment pensem perquè estem seguint la nostra brúixola moral interna, però la capacitat externa de subvertir el que pensem, tot i semblar-nos inexistent existeix i resulta extremadament efectiva.
Hi ha persones que es cultiven per elaborar aquest mapa moral amb el qual van construint el seu camí de respostes raonades, que inverteixen temps i esforç per elaborar un inventari de posicions manifestes amb les que transitar per la vida. Aquest conreu pot anar des dels assumptes més determinants de la vida de cada dia aquelles qüestions banals o aparentment absurdes però que demanden d’un posicionament. Ens carreguem de raons que configuren les nostres respostes allò que passa al nostre voltant i amplifiquem les respostes per fer veure que pensem. Tots som articulistes o tertulians sense mitjans, opinadors de la vida quotidiana que compartit o confrontem punts de vista des d’una columna al diari o bé a l’ascensor pujant amb el veí del tercer.
Configurem les nostres respostes a partir d’un raonament previ i un cop realitzat el consum d’energia per a la seva construcció la defensem i l’exposem tant com calgui perquè és la nostra opinió raonada. Per això ens costa tantíssim canviar de parer, més encara quan en general i sobreestimulats de recursos externs tendim a buscar tot allò que ens arriba de l’exterior i que serveixi per reforçar el que pensem. En això la simplificació dels missatges i la sobreexposició del pensament a través de les xarxes socials, ha generat que sempre hi hagi opinions molt semblants a la nostra i que no ens fan sentir estranys ni singulars. La comunitat de l’opinió similar ens dona aire i a més és selectiva, perquè inconscientment busquem afinitats amb aquells que pensen com nosaltres o bé busquem els contraris per refermar el nostre mateix punt de vista.
Ens costa canviar d’opinió perquè l’exercici empàtic de raonar el contrari del que penso, de posar-me en el punt de vista de l’altre, assumir els seus plantejaments i analitzar-ne les conclusions comporta el risc que pensant massa, pugui canviar la meva pròpia opinió.
Per això, per aquest procediment la política és simplificació, espectacle vulgar, seducció per captar els desencantats, il·lusions de futur, molt més que respostes de present, joc de fantasies molt més que idees transformadores. Per això també els informatius televisius agrupen els seus temes des d’una perspectiva emocional, fins i tot els polítics, considerant els seus espectadors com a consumidors d’imatges emocionals.
Resulta més fàcil detectar els pensaments majoritaris i assortir-los d’allò que els fa créixer que elaborar discursos complexos que facin dubtar i qui sap si canviar d’opinió. L’empatia és amb els propis, mai amb els contraris. Segur que sempre ha estat així, però en aquesta societat hedonista i individualista el canvi d’opinió, la mirada cap a l’altre, el raonament més enllà de la simplicitat, no cotitzen a l’alça.
