Comparem i ens venem. Per entendre com vivim l’amor en el món modern, cal considerar la nostra condició de consumidors i d’objectes de consum. Adquirim productes quan estan al nostre abast, objectes o persones, i som valorats per altres consumidors en els diferents mercats que cotitzem: el de l’amor, el del sexe, el laboral…
Per exemple, el “capital eròtic” que confereix la bellesa, la joventut o els diners determinarà el cost de cadascú en el mercat de l’amor. És difícil no pensar-nos com a capitals i ens esforcem per ser valuosos i desitjats en tots els àmbits de la vida perquè d’això en depèn el nostre èxit social i bona part de la nostra felicitat. Com a consumidors, en el mercat de l’amor ens comportem com en el supermercat. Busquem, comparem i, si trobarem alguna cosa millor…
Quant dura una relació amorosa? Segurament, el temps que els implicats en la relació vulguin mantenir-la, perquè els agrada o els convé. Almenys, així és la teoria. El sociòleg Anthony Giddens, autor de La transformación de la intimidad: sexualidad amor y erotismo en las sociedades modernas, ens parla de l’ “amor pur”, fent referència a les relacions basades en la confluència entre el desig i la voluntat.
M’agrada, no m’agrada
Per què hauríem de seguir en una relació si l’amor ja s’ha acabat? A més, a poc que “cotitzis”, és relativament fàcil tornar a entrar en el mercat i posar-se a buscar algú que et convingui més. Es pot fer a través del telèfon mòbil amb molta facilitat: cap a la dreta, m’agrada; cap a l’esquerra, no m’agrada.
Amb un simple gest, queda dissolt el compromís que sosté “em quedo amb tu, encara que trobi en el futur una cosa millor”. Qui seguiria comprant al supermercat de tota la vida si just al costat n’obren un que ofereix els mateixos productes a un millor preu? Sí, és clar, les persones no són com els productes d’un supermercat, però molts cops (la majoria?) ens comportem com si ho fóssim.
La vida a les pantalles, revaloritzada en temps de pandèmia, ha potenciat la nostra capacitat de consum de les relacions amoroses i ha accentuat la nostra condició de mercaderia, que ha de ser desitjat i desitjable per un altre buscador.
Tot el món pot disposar d’una aplicació de mòbil pensada per trobar l’amor, d’una nit o per a tota la vida. Aquesta estratègia ha invertit l’ordre de la interacció romàntica tradicional: primer sorgia l’atracció (amor a primera vista?) i després s’anava coneixent l’altra persona.
La descorporització de les pantalles
Ara, la coneixença precedeix a l’atracció, a la química. L’atracció pot arribar després de la informació que l’altra persona mostra sobre ella mateixa a la xarxa. Busques, compares i esculls. Després es pot passar a la trobada física; cal confiar que la persona escollida no pateixi d’halitosis. El desig corporal depèn moltes vegades dels petits detalls. La descorporització a la qual la nostra creixent relació amb el món a través de les pantalles ens sotmet, ens fa oblidar-ho.
Tot i així, en el nostre cor encara pensem amb l’amor (romàntic) com una passió-força que ens assalta inesperadament i ens transforma per dins. Aquesta passió cristal·litza quan ens enamorem i no tenim cap dubte que ell/ella és la persona amb qui la vida tindrà sentit.
Encara ens commouen les pel·lícules d’amor i aspirem a un amor de pel·lícula. Per aquesta passió, l’ésser humà és capaç de fer les majors proeses i renúncies (fins i tot, alguns prínceps han abdicat del tron per poder escollir per amor la seva parella, i moltes persones deixen tot el que tenen per seguir allò que els dicta el cor).
Què demanem i què esperem?
Una de les paradoxes de l’amor, que té a veure amb aquesta doble condició d’individus racionals i cors ardents que volen vibrar amb el món, és que no sempre coincideix o és compatible el que li demanem a l’amor i el que esperem trobar amb l’amor.
Quan ens enamorem d’algú li demanem a l’amor suport, vinculació, seguretat. Volem que ens entenguin i saber-nos reconeguts per l’altre (és fonamental la imatge que l’altre ens retorna de nosaltres mateixos). Volem que ens prefereixin a tot i a tots. Però, també esperem de l’amor que ens doni ales per volar, que ens ompli la vida d’emoció, encara que dessagni el cor. No volem ser presoners. Volem sentir-nos vius.
El Premi Nobel de Literatura Octavio Paz afirma en el seu llibre La llama doble: amor y erotismo que l’amor és una aposta insensata per la llibertat; no la pròpia, la de l’altre. Pot ser. I pot ser també que sigui més un desig que una realitat que la covid-19 hagi visibilitat la nostra vulnerabilitat i submissió a la contingència, i això ens faci veure que és molt més segur, fins i tot si som egoïstes calculadors, apostar per la felicitat aliena que per la pròpia.
Si apostem per la nostra felicitat, depenem de l’atzar, no sempre és possible escollir el que ens passa; si apostes per l’aliena, podem esforçar-nos per facilitar-la i obtenir així una enorme satisfacció. Això sí, cal creure que l’amor és voler el bé de l’altre, no per un mateix, sinó per ell.
Francesc Nuñez és doctor en Sociologia per la UAB i professor dels Estudis d’Arts i Humanitats a la UOC.
