Borja Bagunyà és escriptor, professor del grau d’Estudis Literaris de la Universitat de Barcelona i doctor en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada. Ha publicat Apunts per al retrat d’una ciutat (2004), Defensa pròpia (Proa, 2007; Premi Mercè Rodoreda 2006) i Plantes d’interior (Empúries, 2010). Actualment, és membre del Grup de Recerca Literatura Comparada en l’Espai Intel·lectual Europeu. El 2016 funda l’Escola Bloom i és editor de la revista Carn de Cap.
Què és la normalitat?
Avui en dia, el sentit de la normalitat s’ha capgirat una mica. Lipovetsky, en el seu llibre sobre la consagració de l’autenticitat, explica que l’ideal d’autenticitat al llarg dels segles XIX i XX i fins ara ha passat per diferents fases. Al principi era elitista: poetes i filòsofs contraposaven el seu ideal d’autenticitat, és a dir, el seu sistema de valors, la seva moral contra la moral convencional d’una època o d’una societat. D’alguna manera, la societat havia acordat viure d’acord amb uns valors. Aquests filòsofs o poetes dissentien d’aquests valors, els consideraven hipòcrites. Ser autèntic consistia a viure d’acord amb un altre sistema de valors. Aquest potser només era individual, només els servia a ells i es plantejava com una moral superior.
O sigui que la normalitat no era el que feia el comú de la població, sinó que eren un seguit d’ideals que ells defensaven de manera elitista?
La normalitat era el que la societat havia consensuat entendre que era ser un ciutadà. Hi havia tota una sèrie de definicions més o menys consensuades, implícites o no, sobre el que era la normalitat. En aquest primer moment heroic, el dissident, el rebel, el contestatari, és a dir, l’autèntic, era el que plantejava que tot el sistema de valors era insuficient, castrador o hipòcrita i hi oposava el seu. Un nou sistema que només es podia practicar de manera individual amb l’esperança que esdevingués hegemònic, és a dir, en la nova normalitat. Llavors, el que diu Lipovetsky és que a partir dels anys vuitanta del segle XX això es capgira i que aquest ideal d’autenticitat que començava heroicament per part de minories, ara és l’ideal hegemònic.
Ja l’hem assolit?
És clar, s’ha democratitzat. És a dir, ara la gent no parla d’aquell ideal clàssic de l’autoritat. Ja no ven la nostra família, la feina, la institució educativa, els professors, ja no ens diuen que cal ser normals. Ja no ens diuen allò de “busca’t una feina de veritat”. Lipovetsky observa que a partir dels vuitanta això es capgira i ara són els professors, la institució educativa, la família els qui et diuen “sigues tu mateix per ser autèntic, sigues diferent, o sigues el que tu vulguis ser, viu d’acord amb les teves normes”.
Per tant, de manera paradoxal ara la normalitat està mal vista?
Ara la normalitat, paradoxalment és ser autèntic. És respondre a aquest ideal d’autenticitat. Ser normal és ser tu mateix. És ser diferent. Aquí és on ens trobem, amb la paradoxa contemporània.
Ser normal és ser diferent?
La normalitat d’ara ens diu “sigues tu mateix”, és a dir, en el fons, “sigues singular. Sigues diferent de la resta”.
Si aquesta és la normalitat que s’està defensant, que ha de ser, quina és la que tenim realment?
L’altre dia em fixava que Celio, la marca de roba, té una campanya que diu: “Be normal”. És clar, jo ho veig com un imperatiu. I la publicitat que en els últims trenta anys m’ha estat dient pensa diferent, trenca amb tot i innova, ara em diu que sigui normal. Per tant, jo crec que la normalitat ara s’està convertint, en termes de discurs, en un ideal cap al qual o des del qual desfer-nos d’aquest imperatiu de ser diferent i de ser singular tota l’estona. Quina és la normalitat real? Això ja no ho sé. Aquí hi conviuen moltes coses, perquè la generació que ens deia “estudia una cosa de profit” i “no facis coses rares” encara és viva.
Avui en dia el concepte de normalitat està acceptat d’una manera absoluta o és un terme encara molt relatiu?
Crec que és relatiu. Hem assistit a una disgregació de la normalitat, com si fos una sola cosa, naturalitzada per una comunitat. D’alguna manera vivim en el món de les normalitats i dins d’aquestes normalitats. El que sents, i això sí que és veritat, és que, des de cada grup o des de cada idea del que és ser normal, hi ha una agressió o pot haver-hi un discurs més o menys agressiu contra una altra idea de normalitat que no s’adequa a la seva. És a dir, la normalitat de l’individu conservador, engominat, de missa, de dretes i liberal xoca amb altres normalitats. La normalitat conservadora té un perfil i, des d’aquesta normalitat conservadora, altres normalitats es veuen com a no normals o innecessàries.
I viceversa.
Sí, el que passa és que l’acusació d’aquesta normalitat conservadora encara es fa des del sentiment de possessió de la natura, és a dir, VOX. El que t’estan dient és que aquesta Espanya unida, que a més a més té un perfil religiós determinat, aquesta Espanya entre cometes, natural, és la normal. Si actuar d’acord amb aquesta natura és normalitat, qualsevol altra identitat de gènere o qualsevol altra identitat política és una violència contra aquesta natura. És a dir, és una aberració o és una digressió innecessària, un caprici d’esquerres progressistes…
Des del progressisme també es pot veure l’actitud conservadora com a antinatural?
El punt a favor que tenen les esquerres en aquest sentit, més deconstruït, és que entenen que ni la seva normalitat, ni la de la normalitat conservadora són naturals. És a dir, que d’alguna manera la idea de natura ja no serveix com a element d’autoritat. Fer aquesta equació és perillós.
Però, llavors, quina normalitat tenim ara?
Tenim moltes normalitats. Tenim tanta angoixa, ansietat, agressivitat i crispació des del punt de vista del conservador, que no entén certes normalitats, que la normalitat esdevé sense matisos, plena de crispació i agressivitat.
El concepte de normalitat va lligat als prejudicis i les expectatives socials?
Sí, i això es veu molt clar en l’adolescència. És aquell moment paradoxal en què has de començar a construir-te. Comença el camí cap a la singularitat i, d’altra banda, vols ser com tothom, perquè tens terror a destacar, que se t’assenyali, que hi hagi una petita marca de diferència que normalment l’adolescent penalitza. Aquí és on crec que tots patim el primer assaig del nostre encontre amb la normalitat. T’adones que la normalitat no té un contingut. Per tant, sí, hi ha una qüestió d’acceptació social en la normalitat. En l’adolescència fem, no només aquest primer encontre, sinó que també desenvolupem estratègies de relació amb aquesta normalitat, la primera de les quals implica detectar-la.
Has d’aprendre a llegir l’entorn?
I has d’intentar esbrinar què és el que en aquest entorn passa per ser normal. Llavors jo ja decidiré si m’hi adequo, si ho contradic… i llavors hauré de decidir si adopto el paper del rebel contestatari o si m’hi sotmeto completament i em dissolc en aquesta idea de normalitat. Però la normalitat no ens l’explica ningú. Tu la dedueixes, la infereixes d’una sèrie de comportaments, i per això també aquí entren molts factors que saben que poden intentar modular la teva percepció. La publicitat durant molts anys s’ha encarregat de fer-te saber que, si vols ser normal, ser normal és això. És vestir així, és gastar aquesta colònia, o anar a aquests llocs, o parlar i actuar d’aquesta manera. És a dir, hi ha un interès en la representació del món, tant des de la publicitat, que ho fa deliberadament, com des de la novel·la, que ho fa d’una manera més llibertària. Però tota la representació del món proposa models i, encara que no vulgui ser exemplar, exemplifica. Per tant, el problema que tenim amb la normalitat d’avui en dia és com ens relacionem amb tot aquest munt d’hiperrepresentacions.
La tendència és seguir aquesta normalitat o anar-hi en contra?
Em fa l’efecte que anar a la contra és una mica un contrasentit. Anar a la contra és la normalitat. L’ideal d’autenticitat, el ser autèntic és el discurs hegemònic.
Normal és que tothom vagi a la contra.
S’espera de tu que vagis a la contra. Un dels mandats hegemònics d’ara és “gaudeix” i l’altre és “sigues tu mateix”. I ser tu mateix és una frase que sempre m’ha semblat molt tautològica o paradoxal, perquè… què vol dir ser jo mateix si encara no sé qui soc? Però ja tinc el mandat! El sistema i tot aquest munt de representacions s’ho han apropiat de manera molt ràpida. És a dir, si jo vull anar a la contra, tinc centenars i centenars de models de trapers, instagramers… que ja estan executant aquest anar a la contra. I aquest anar a la contra moltes vegades insufla turbocapitalistes salvatges. Anar a la contra avui és “fes diners i passa de tot”, però això no és anar a la contra, això és ser absolutament hegemònic. Dir: vull ser diferent de tot és respondre al model hegemònic.
Per què no està ben vist seguir la pauta?
Perquè som hereus d’aquesta tradició de l’autenticitat. Marshall Berman, a Les polítiques de l’autenticitat, ressegueix tota aquesta construcció de l’ideal d’autenticitat. Al llarg dels segles XVIII, XIX i XX s’entenia que les tendències socials eren normalitzadores. Sobretot al segle XIX, és a dir durant la societat burgesa d’arrel filosòfica, protestant europea, hi havia una sèrie de figures clau. Un era la del burgès. Representava l’ideal d’eficiència, d’autoregulació, d’autoescrutini, d’ajornament constant del plaer i del gaudi. La contrafigura era el dandi. Aquest deia “tu, burgès industriós que sacrifiques el teu temps, la teva energia, la teva vida, el teu amor, que anheles llevar-te d’hora i anar a treballar i produir empresa i llegat”. Aquest dandi feia bandera de la seva improductivitat, es consagrava a la bellesa i al plaer. Aquesta figura ja és la del rebel contestatari, absolutament minoritari, que representa l’autenticitat, la singularitat. La vida plena de l’individu ja no pertany del tot a la comunitat, mentre que la comunitat és aquesta mena de massa repetida o repetible d’individus que segurament no han tingut el coratge, o la possibilitat, o la capacitat de preguntar-se què és el que volen realment.
La normalitat es percep com a avorrida? L’hem de trencar constantment per ser normals d’una altra manera?
Aquesta és la paradoxa. Si el dandi fa fortuna, el converteixes en un estil, en una moda, en una nova normalitat. És interessant, en aquest sentit, que aquests afanys individuals de trencar amb la comoditat, avorrida són com una mort en vida. Això ja ho apuntava Norman Mailer. Per tant, socialitzar-se és morir, és aniquilar-se. Anar a favor d’aquesta massa, fer gala de ser un individu perfectament socialitzat, no està ben vist i s’ha romantitzat anar contra això.
La normalitat és una eina de control polític?
Ho ha estat sempre, perquè funciona com un ideal social i com un imperatiu.
Així ningú surt de la norma?
Franco Moretti, quan parla de la novel·la de formació, diu que allò és l’invent burgès. És la narrativa que es va inventar la burgesia a l’Europa del segle XIX. Així podien convèncer els seus joves de renunciar a totes les aspiracions ideals que no encaixaven en la societat i ser feliços. Per convèncer aquest jovent romàntic, els oferien un tipus molt específic de felicitat, que només era possible dins del cos social. Segons Moretti, la figura clàssica que segellava aquest trànsit era el matrimoni, o la feina. Et formaves, et ficaves en embolics, aprenies, per acabar tornant a casa, casar-te amb una noia de bé i acceptar la feina que ja des del principi el teu pare tenia per a tu a la seva empresa familiar. La societat es protegia a si mateixa i la comunitat continuava existint com a tal.
El model de família tradicional també està en qüestió avui en dia?
No sabem renunciar a la normalitat. Però sí que és interessant veure com tots aquests esforços que estem fent per trencar amb certes betes, amb certes ideologies de la normalitat, no només són necessaris, sinó que en el fons aspiren a constituir una nova normalitat. És a dir, que la nostra nova normalitat sigui que tu puguis viure el teu model familiar com vulguis i que puguis triar entre tots els models possibles. Llavors la pregunta és “què passarà quan aquesta sigui la versió hegemònica?”. I això és molt fotut, perquè el problema que veiem aquí és que la dialèctica entre normalitat i dissidència funciona i té un poder molt gran al marge del contingut que tingui.
La nostra normalitat seria l’anormalitat dels nostres pares?
En certs aspectes, sí. Pau Riba es queixava i deia que hi ha una creença que la contracultura dels setanta va fracassar, i això no és cert. Els temes que hi batallaven han acabat en voga de tothom: ecologisme, feminisme, revolució sexual i desmuntatge de famílies tradicionals… La contracultura com a moviment, o com a pràctica, potser va acabar o es va transformar en una altra cosa, però les preguntes que llavors eren excepcionals han passat a ser el centre del nostre debat polític. La nostra cultura és la contracultura dels setanta en certs aspectes.
És bona o dolenta, la normalitat?
No ho sé. Depèn de quina, i depèn de per a què, depèn d’en quin moment, de com es faci servir, una mica això que estem dient, de qui alça la bandera de normalitat per fer què? Si assenyalo com a normal una pràctica o unes identitats que normalment han estat excloses, pot ser alliberador reclamar-ho com a normal.
Però hi ha gent que ho veu de manera negativa?
És clar, perquè ara la demanda és aquesta. No hauries hagut de voler això. Jo crec que aquí és on entra el perill de valorar si el que has fet amb la teva vida ha estat per voluntat pròpia, o perquè t’hi ha empès la societat. Però aquí crec que ningú pot dir-te què constitueix el teu desig.
Quin seria el contrari de normalitat?
Abans teníem aquesta idea que la normalitat era massiva i era equivalent a societat i, per tant, hi havia el rebel, hi havia el dissident, hi havia el boig… Però el contrari de normalitat… Aquí hi ha un problema lèxic. Foucault ja va tenir aquell seminari meravellós sobre els anormals i que observava com l’anormal està definit des de la normalitat.
Pot tenir conseqüències el fet de voler ser normal?
És clar, i és una font d’angoixa salvatge. És dir “no estic complet, estic marcat”. Per això dic que cal trencar la lògica de la marca, del que està marcat. La normalitat clàssica ha sabut imposar marques, marcar que tu en quedes fora, que tu no compleixes, no satisfàs l’ideal, que et falta alguna cosa, que ets incomplet…
Hem de ser capaços de detectar els enganys de la normalitat?
Sí, hem de ser capaços de detectar els afanys, de presentar certes pràctiques com a normalitat; crec que aquest és el repte. Perquè llavors veurem que darrere d’aquest intent de fer passar per normalitat, hi ha una sèrie de condicions que no són les meves i que hi ha uns interessos. Les xarxes empenyen cap a una normalitat absolutament aberrant, interessada i perniciosa, però hem de resistir i combatre. Però estem perduts, perquè el poder d’atracció i de fascinació que genera la normalitat ens afecta i ens travessa a totes les persones. No volem que se’ns percebi com a estranys.
