L’objecció de consciència és un dret que els metges tenen per abstenir-se d’efectuar pràctiques com l’avortament o l’eutanàsia si va contra les seves creences. Hi ha, però, regidors d’Ajuntaments que s’han s’emparat en aquest dret per no casar homosexuals. És necessari regular-ho més clarament?
Bernabé Robles és especialista en Neurologia, Màster en malalties cerebrovascular per la Universitat de Santiago de Compostel·la (1995), Màster Universitari en Bioètica per la Universitat Ramon Llull (2009) és Professor associat de Bioètica i Neurologia a la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat de Vic des de 2017. És membre de la Comissió Permanent del Comité de Bioètica de Catalunya.
Lydia Feito és doctora en Filosofia i Lletres i en Neurociència, és professora titular a la Facultat de Medicina de la Universidad Complutense de Madrid (UCM). Directora del Seminari d’Investigació en Bioètica UCM, directora del grup d’investigació ‘Bioética, deliberación y ética aplicada’ de la UCM, directora de la revista Bioética Complutense. És també presidenta de la Asociación de Bioética Fundamental y Clínica.
La primera qüestió que volem plantejar als nostres convidats és si comparteixen aquesta necessitat de regular l’objecció de consciència que ha plantejat el Ministeri d’Igualtat, tot i que sembla que el de Sanitat no hi està d’acord. Com ho veuen, vostès? I per què?
LYDIA FEITO —Tenim una certa confiança en què quan regulem les coses sembli que s’acaben els problemes. La meva convicció em diu que no és del tot cert. La regulació estableix una mena de marc on actuar –i són importants i necessaris–, però els conflictes relacionats amb valors, creences o conviccions probablement seguiran. No tot ho soluciona una llei. Regular està bé, però hi ha un conflicte de valors que no es resol amb un resultat que sigui blanc o negre. Cal articular les diferents perspectives que entren en conflicte. No sé si és tant imprescindible una regulació, però sí que la necessitat d’intentar dialogar i plantejar amb claredat i transparència els elements que es troben en joc. Qüestions tan primordials i rellevants com la llibertat d’algú per reclamar i decidir una prestació, o al mateix temps que un professional estableixi els seus límits.
Com es poden articular aquests dos valors que es contraposen?
BERNABÉ ROBLES —Els que ens dediquem a la bioètica sabem que això – aquesta articulació de valors contraposats–no és fàcil. Per descomptat, una democràcia no pot oblidar les minories ni aquells col·lectius que dissenteixen; és un dels principals valors de la democràcia. Una altra raó que deu preocupar a la ministra és que hi hagi inequitats en l’accés a aquesta prestació. És més una resposta política i sanitària que una regulació en l’àmbit legal. Coincideixo amb la Lydia que aquesta regulació de l’objecció de consciència no solucionarà els problemes, sinó que en generarà d’altres com la confidencialitat dels professionals, com aconsegueixes transparència, etc. Primer de tot, cal investigar per què en certes zones del país no sembla harmonitzada la disponibilitat de la prestació amb la realitat sociològica, o si hi ha altres factors que dificultin que els professionals puguin portar a terme aquesta prestació, o bona part dels professionals. No considero doncs que la regulació sigui la solució d’aquest problema.
Potser anem massa ràpid i convindria aclarir quin és el problema que hauríem de resoldre, segons vostès.
L.F. –El problema és el conflicte de valors. Ens trobem amb una sèrie de persones que reclamen una prestació reconeguda i, per tant, tenen tot el dret que sigui atesa de la millor manera possible. Al mateix temps, i també sembla raonable, els professionals es troben en situacions en què no estan d’acord. I, per tant, tenen el dret d’establir els seus límits en les prestacions que presten servei, ja sigui perquè xoca amb les seves conviccions o creences més profundes. Tan respectable és una situació com l’altra. Més que establir una mena de jerarquia, cadascú de nosaltres tindrà una opinió, però en una societat plural amb diferents creences i opinions l’ideal seria buscar la millor solució per articular de la millor manera possible aquests diferents valors. Per tant, hem de donar aquesta prestació a les persones que les reclamen i al mateix temps, la possibilitat d’objecció de consciència als professionals. Ho han de poder de fer de manera excepcional, i això és punt important i remarcable. És a dir, les lleis reconeixen uns determinats mínims acceptats per bona part de la societat, que hauríem de respectar. Els professionals també haurien de fer-ho, però amb un rang d’excepció amb determinades lleis que poden generar conflicte amb la consciència i, per tant, cal articular aquest dret a l’objecció de consciència.
B.R. –No és bo que ningú estigui obligat a practicar un avortament, però tampoc és bo que ningú que tingui problemes per estar en disposició d’ajudar a les pacients que compleixin els requisits legals. Sembla que l’acceptació social no es correspongui amb l’accessibilitat a la prestació en moltes zones de l’Estat. Fins i tot en regions on és més fàcil accedir a la prestació, com Catalunya, que presenta inequitats territorials. Per exemple, a la pràctica a la Vall d’Aran la prestació pública d’interrupció legal de la gestació no era possible si més no fins dates molt recents. Per tant, és una qüestió que es troba en el terreny de la política i, sobretot, analitzant per què les dones espanyoles no poden accedir a aquesta prestació en determinats territoris. Sembla difícil pensar que el percentatge d’objecció individual sigui tan alt, i això és un tema important. Així i tot, ens deixem un altre tema rellevant. Es parla molt de creences, religió i moralitat quan els humans sentim rebuig a provocar la mort d’un altre ésser, ja no entro a especificar si és humà o no. Als humans no ens agrada matar a altres éssers, encara que es mati molt, malauradament, a la nostra societat. Hi ha una mena d’objecció neurobiològica. Pots estar, intel·lectualment, d’acord en què hi hagin prestacions que s’hagin de poder fer, i discrepar en estar en la tessitura de practicar-ho directament. I, en aquest cas, cal entendre els professionals.
Es pot dir, doncs, que hi ha zones d’Espanya on no es pot practicar un avortament perquè es practica l’objecció de consciència?
B.R. —Aquesta seria una afirmació massa forta, penso, tot i que si un extraterrestre ho veiés des de fora no entendria les xifres de prestació efectiva comparant-les amb les xifres d’acceptació sociològiques de la despenalització de la interrupció legal de l’embaràs en algunes zones.
L.F. —Efectivament hi ha diferències i això genera una sensació de desigualtat molt important. Segons la comunitat autònoma on una persona visqui, tindrà o no aquesta possibilitat de prestació. De fet, en algunes regions, sabem que s’estan produint objeccions de consciència en bloc, un fet que és una contradicció. Perquè l’objecció de consciència, per definició, és individual, afecta la consciència del professional a escala individual, de les seves creences i valors; no pot donar-se de manera global. En alguns àmbits, fins on jo conec, s’està plantejant de manera col·lectiva i aquesta situació només es pot produir a través de la suma de diferents objeccions individuals. Si hi ha una comunitat en una regió determinada on la majoria de metges faran objeccions, el que no vol fer objecció és assenyalat com a avortista. Valdria la mateixa situació a la inversa. S’està fent una mena d’ostracisme als professionals que es distingeixen del grup majoritari en aquella comunitat que adopta una determinada posició, i això és una anomalia, ja que això és una excepció que s’ha de produir quan la teva feina et genera un conflicte de consciència, exclusivament.
Aclarim-ho: Com funciona actualment? Què ha de fer un metge per rebutjar practicafr un avortament, per exemple?
B.R. —En el cas de l’avortament, la llei no demana un registre, com sí que ho demana la nova llei d’eutanàsia. Sí que demana que s’informi amb antelació al responsable d’organitzar el servei, per tal de garantir la prestació. No es pot fer un registre públic perquè et topes amb la problemàtica de la confidencialitat. Sí que l’objector tindria l’obligació moral d’informar els responsables del servei per tal que es pugui programar i que es garanteixi el dret de l’altre: respectar el teu dret de l’objecció, respectant alhora el dret a la prestació de les persones que compleixin els requisits legals.
Podríem dir que hi ha un buit legal en el reconeixement del no exercici?
L.F. —Sí. El problema està en què el dret que exerceix un professional davant d’una objecció de consciència xoca contra una prestació que s’ha de garantir. El ciutadà no té la culpa que un professional, legítimament, tingui un problema de consciència. En aquesta articulació, el més lògic és que es digui amb antelació perquè, en cas d’objecció, el professional pugui derivar el ciutadà a un altre professional sense problemes de consciència. El que no pot ser és que el ciutadà quedi desatès i abandonat perquè el metge no el vulgui atendre. És lògic que hi hagi una expressió prèvia quan el professional no vulgui fer una determinada prestació, i que s’instauri uns mecanismes en la comunitat perquè la prestació sigui possible.
El que crec, en general, excepte anomalies, és el que s’està fent, tot i que sí que és cert que hi ha moments determinats on l’objecció es converteix en un sistema per no donar una determinada prestació, en determinats centres o regions. O que en algunes comunitats en l’àmbit públic no s’estigui oferint aquesta prestació, i se’n derivi a la sanitat privada. Aquest tipus d’elements provoquen certa desconfiança; i moltes dones que volen avortar sembla que estiguin fent un acte que no sigui legítim, quan és un dret reconegut. Aquestes situacions no ajuden ni a garantir prestacions reconegudes ni a la mateixa objecció de consciència; cal que sigui un procés molt transparent i clar perquè s’està exercint una objecció que és legítima, però que ha de ser clara i visible.
B.R. —La legitimitat de l’objecció, que és un valor democràtic, ha de ser autèntica, coherent i amb uns requisits morals. Mai pot ser un instrument per aconseguir un fi diferent; el professional que realitza una objecció està dient a la ciutadania: “ja sé que us heu posat tots d’acord, però a mi fer aquest servei em fa sofrir moralment”. No ha de sentir-se avergonyit ni atemorit per objectar, però sí que ha de viure així, que l’exonerin d’una obligació, que no es pot articular. Ha de ser autèntica, coherent i, inclús, personal. Jo estaria disposat a acceptar –tant de bo una democràcia pogués tolerar-ho– fins i tot un cúmul d’objeccions individuals en grup. Si es pot organitzar l’assistència per a garantir la prestació, estaria disposat a atendre i respectar que existeixi una uniformitat de valors i hi hagi molts objectors, sempre i quan es garanteixi la prestació del servei perquè ningú es vegi perjudicat.
El moviment de l’objecció de consciència, a Espanya, va néixer per aquells que no volien anar a fer el servei militar i després va mutar cap a l’àmbit sanitari. És un procés sense límits, el d’anar reconeixent dret a l’objecció de consciència respecte de cada norma que s’aprova? Han de tenir drets els regidors que no vulguin a no casar homosexuals? Fins on arriba la noció de “problemes de consciència”?
L.F. —Com deia en Bernabé, que ho ha expressat perfectament, les objeccions de consciència han de ser autèntiques. En el fons, les objeccions de consciència fan referència als meus valors i creences més profundes, allò que d’alguna manera defenso ferventment, que en un moment determinat es posa en qüestió per haver de fer una acció que contraposa d’alguna manera aquelles conviccions. Per això, és tan radical, important i inapel·lable. Per tant, això no pot ser instrumentalitzat de cap manera al servei d’altres interessos: no m’interessa, no m’agrada, etc. El que s’acaba generant és una disfunció en un sistema democràtic. La democràcia té altres mecanismes de participació a través dels quals podem fer valdre determinades coses que ens semblen que han de ser gestionades d’una altra manera. Aquelles vies han de ser les que s’utilitzin quan no estem d’acord, però hi ha uns mínims valors compartits que en una societat han de ser respectats. Ara bé, un cop s’han establert aquests límits, no pot ser que l’objecció de consciència es converteixi en una mena de menú a la carta per descartar tot allò que no m’agrada o no m’interessa. És una distorsió del sistema democràtic, que no és un sistema a la carta sinó un pacte que fem entre els ciutadans per viure junts, amb unes lleis que ens regulen a tots, per tal de poder conviure en espais de pluralitat on no tots opinem el mateix. Caldrà establir aquests mínims i respectar-los. Per tant, l’objecció de consciència és legítima, però ha de conviure amb l’exercici de la resta de drets de la resta de ciutadans, que hem acordat uns mínims compartits: no pot estendre’s il·limitadament. De fet, ja la tenim regulada a accions radicals, com l’objecció neurobiològica. Parlem de l’avortament, l’eutanàsia i situacions tràgiques, límits, absolutament radicals. Però no val utilitzar l’objecció de consciència per a qualsevol cosa, perquè llavors probablement ja no és una objecció sinó un sistema a la carta per respectar només les lleis que em convenen.
B.R. —L’objecció és, al mateix temps, ben entesa, un salt de qualitat democràtica; però mal compresa és un entrebanc democràtic, perquè pot acabar amb el sistema de convivència. Més que delimitar allò que es pot objectar i allò que no, s’han de delimitar els criteris d’autenticitat, de no instrumentalització, que sigui un favor que demanes com a ciutadà a la resta de ciutadans. I, sobretot, no manipular-lo.
A Catalunya, existen els objectors fiscals, que no paguen la part dels impostos dedicats a Defensa. Posem massa coses dins del paquet de l’objecció?
B.R. —Jo tampoc vull que hi hagi exèrcit, però això s’hauria de regular a través de vies parlamentàries, com les lleis o les eleccions democràtiques. Inclús, si ho tens molt clar, podries exercir la desobediència civil, que no és el mateix que l’objecció de consciència. Hi ha molts mecanismes en democràcia per lluitar contra allò que et sembla injust. Les sufragistes, quan van lluitar sortint de l’establert, per aconseguir el vot femení en són un exemple. No es pot confondre l’objecció de consciència amb aquests moviments, que també són necessaris.
Quins són els valors que haurien de guiar-nos per trobar una solució a aquest debat i que satisfaci a totes les parts?
L.F.—Hi ha un valor fonamental, que s’interpreta de dues maneres diferents, que és la llibertat. Per una part, estaríem parlant de la llibertat d’un ciutadà que reclama una prestació, reconeguda com a vàlida en aquests mínims establerts en democràcia; i per l’altra banda, estem parlant de la llibertat de consciència d’un professional que vol establir uns límits a les prestacions que ha d’oferir. El valor de la llibertat està en joc, però també ho està el de la salut, que és l’àmbit relacionat amb totes les qüestions que estem tractant. No podem abandonar els pacients i els ciutadans que tenen una determinada necessitat d’una atenció sanitària. Més que un valor que prevalgui, del que es tracta és d’articular-los i veure quins mecanismes tenim per representar-los a tots.
B.R. —Els valors normalment sempre queden com a brindis al sol, però considero diferents valors per tal d’encarar aquest necessari debat: el respecte a l’altre, la tolerància, la responsabilitat –de les persones ateses i dels professionals–, la coherència i l’autenticitat, i la transparència que afecta més a les administracions. Hi ha una paraula que m’agrada molt utilitzar en bioètica, que és la generositat de valors. No pot ser infinita, però sí que la relació clínica ha d’estar regida per una generositat de valors. Aquest seria el valor que escolliria si només puc escollir-ne un.
