En motiu de la defunció del filòsof, sociòleg i crític d’art Arnau Puig, darrera veu del grup Dau al Set, als 94 anys d’edat, recuperem aquesta entrevista que li vam fer el 2013 en motiu del número cent de la revista.
Arnau Puig és un home d’una cultura inabastable. Fem l’entrevista en un despatx carregat de llibres de les múltiples disciplines per les qual ha estat reconegut: filosofia, art, història, política… Acaba de rebre el Premi Nacional de Cultura que cada any atorga la Generalitat de Catalunya i fins el 20 de febrer al Palau de la Virrenia de Barcelona es pot visitar una exposició sobre la seva trajectòria com a intel·lectual: Homenatge. Arnau Puig. La conversa la comença ell explicant-me quan històricament va tenir més impacte la filosofia dels valors… Al final, però, em pregunta: esteu segurs que voldreu publicar aquesta entrevista? Sí, i tant.
(…) A finals de segle XIX i fins la I Guerra Mundial hi va haver una filosofia dels valors i el seu màxim representant es deia Nicolai Hartmann. Però després aquesta teoria va quedar molt desacreditada, especialment amb Kant, perquè no tenien cap base científica i per l’impacte del conflicte, que va ser un gran escàndol perquè les potències civilitzades d’aleshores van crear una gran carnisseria. És aleshores quan sorgeix el dadaisme, un concepte que prové de l’estètica més que la filosofia. Aquest es pregunten de quins valors es pot parlar si tot és “bla, bla, bla” (“da, da, da” en les llengües centreeuropees). El seu representant més conegut va ser Marcel Duchamp, en l’àmbit de les formes, i Tristan Tzara, en la poètica. No és estrany que tots visquessin a Suïssa, un país al marge de les grans massacres de la I Guerra Mundial. I per posar en evidència el final d’aquesta filosofia dels valors Dauchamp agafa una imatge del cèlebre quadre de Gioconda i li pinta uns bigotis, una petita barbeta i escriu a baix cinc lletres: L.H.O.O.Q, que llegides en un joc lletrístic molt recurrent aleshores i fent ús d’una cacofonia francesa, significava “aquesta tia va calenta”.
Ara, en un temps convuls, però no violent, la paraula ‘valors’ torna a estar en solfa. Els valors tornen en èpoques de crisi o en època de calma?
Els valors són una decantació de la tranquil·litat; igual que quan el pòsit del vi ha reposat ben bé i aleshores s’aparta per ser apte per veure. En èpoques intranquil·les com ara no crec que hi hagi gaires valors. És clar, si no és que parlem de valors sectaris, com n’hi ha molts actualment. El valors ho són una conducta de la vida, com dèiem els estoics, ho són només paraules, com promulgaven els neopositivistes a finals del XIX i inicis del segle XX. Precisament Robert Musil a finals del segle XIX va escriure una obra que es deia “L’home sense atributs”. En el mateix moment que també apareix la psicoanàlisis, un sistema per reincorporar els malalts als valors que a la societat se li estan destruint.
Per tant, fent un paral·lelisme, amb el tombant de segle, ara estaríem parlant del final d’un procés de destrucció de valors o de l’inici de creació de valors?
No ho sé. Jo parteixo d’altres premisses. Considero que ara han canviat els instruments dels mitjans de comunicació i si canvien aquests també canviaran els continguts de la comunicació. L’instrument crea el missatge. I és que depenent de l’instrument que utilitzis per comunicar-te donaràs un tipus o altre de missatge. Estem en un moment de tanta descomposició que és molt difícil que hi hagi valors. El meu pensament sempre va lligat a l’actualitat. Jo no sóc un home polític, perquè no podria estar adscrit a un partit, però sempre m’ha preocupat molt la política. Doncs, ara, algú pot negar que la gent té dret a decidir sobre el seu futur? No és això un valor? Doncs perquè ens el neguen, ens l’interpreten? Només puc decidir d’una forma legal com diuen els socialistes? Quins valors són legals? Crec, en aquesta línia, que ara, per exemple, s’ha de recuperar el valor de la identitat. I, a més, no podem oblidar que hi ha valors que tenen una absoluta historicitat: una gènesi, un procés, una consolidació i una desaparició´, perquè els valors són mecanismes de seguretat que la societat es posa per a qui i per a allà per tenir alguna possibilitat de subsistència.
Per tant, segons vostè no hi hauria uns valors universals?
No, cada cultura té els seus valors. Com poden parlar de valors universals? Quins valors poden tenir les castes de l’Índia? Quina societat democràtica pot ser l’Índia mentre es mantingui aquesta estructura? Fins i tot quan parles amb gent molt preparada d’aquest país et defensen les castes perquè són els valors de la seva cultura i tradició. Això està passant ara també amb la igualtat de gènere. La igualtat de gènere no és una qüestió de números, de partit. Un valor comú? Potser el valor del naixement, l’arribada a la vida. Però no en sabria dir cap més.
Vostè, s’ha descrit en alguna entrevista com “un home que pensa”. A la societat actual li manca més reflexió o més acció?
Ara falta acció! Mai som capaços de pensar prou, però som capaços de pensar-ho tot. La filosofia de Hegel ja ho diu: “tot allò que és raó, és a dir, que és pensable, és real i tot el que és real és racional”. I en aquest concepte de la filosofia de Hegel hi cap tot, també qualsevol barbaritat. Per exemple, després del procés de Nuremberg, ens preguntem com és possible que els nazis tractessin els jueus com una merda i després s’assentessin al piano per tocar deliciosament uns nocturns de Chopin? Què passava? Ara ens hem adonat que no tenien empatia, no sabien viure en els altres. Tenien una comunicació tancada respecte els altres. Dit d’una altra manera, no tenien, com s’anomenava al segle XIX, projecció sentimental.
Avui encara estem mancats d’aquesta empatia?
Sí, i tant! Actualment, per exemple, l’Estat espanyol mostra una clara manca d’empatia respecte els catalans. Ja veus que com feia Sòcrates i Aristòtil, jo faig filosofia explicant la quotidianitat. Per això, a part de Carta oberta als joves de Catalunya i a tots aquells que la vulguin llegir, els meus dos darrers llibres es diuen Filosofia de l’existència i Filosofia de la itinerància.
Seria aquesta manca d’empatia la causa de la pèrdua de valors?
En part, però sobretot perquè els valors són fruïts de les circumstàncies i no hi ha valors per si sols com pretenia la “filosofia dels valors”. Quan desapareix la filosofia del transcendent es pensa que potser hi ha una filosofia de l’imminent. Aquests dies, precisament, he tornat a posar en circulació un paraula: “apotegma”. Són les veritats evidents, les sentències, de tipus morals. Per exemple, són apotegmes: “no mataràs” o “fes el bé i no miris a qui el fas”. Ara bé, insisteixo, els valors per a mi no són transcendents, són creats per les circumstàncies. Les persones ens movem en les societats de forma osmòtica i segons ens movem actuem d’una forma o d’una altra. Personalment, jo només accepto la transcendència que definia el filòsof Berkeley. Ell deia: “Tanqueu dels ulls, obriu-los. No hi ha una meravella davant vostre? Doncs perquè quan obris els ulls et trobis la realitat existent hi ha d’haver un ser que permanentment mira i fa”. I això és una impressionant! Veus, també sóc espiritual.
Cert, és una bona reflexió. Tinc la impressió, però, que el racionalisme no ha fet molt de mal a aquesta filosofia transcendent no lligada a una religió?
El racionalisme busca la coherència del discurs, però, no fa ni mal ni bé. De fet, la coherència tan serveix pel discurs fals com pel discurs cert. Cada cultura té les seves coherències racionals, però si és cert que la cultura occidental ha collat més aquesta filosofia. El racionalisme s’ha criticat molt, però no ha fet cap mal. Cal dir en defensa del racionalisme que el que espatlla el missatge de vegades no és la coherència, sinó les males voluntats.
Vostè ha començat espontàniament la conversa i vostè conclou…
Doncs, en resum, tinc consciència que hi ha valors, però me’ls trobo quan me’ls trobo i se’m desfan quan se’m desfan i per això no els hi puc donar consistència i solidesa. Ara bé, tinc consciència que hi són, perquè sense consciència faria barbaritats. Per tant, els valors i són però actuen segons les circumstàncies.
Aquesta entrevista va ser publicada el gener del 2013 en el número 100 de la revista Valors.
