Cal intentar tenir, tant com es pugui, una mirada o visió de la geo-político-econòmica no global sinó mundial. Quin estat busca ser el que estableixi la “pau mundial”? A la història en tenim diversos exemples: la pau romana, la pau constantiniana, la pau cristiana, la pau americana. Però en totes, sense cap excepció, la base ha estat la violència, el domini i l’esclavatge. O dit d’una altra forma: l’abús total de poder. Ara seria el poder financer versus la sobirania dels estats o nacions.
Avui, no cal insistir, la Humanitat està en plena crisi (o nova oportunitat) per donar una resposta diferent davant aquest desgavell. La crisi és d’una dimensió com mai havia estat a la història humana o un pas tant fort com el que hi va haver del paleolític al neolític. La prepotència del tecnocapitalisme, la intel·ligència artificial (IA) o tal volta la memòria artificial (MA) que ja pels anys 1950 havia obert la porta al dilema “augmentar o millorar”, ens ha portat o ens ha obert a una nova visió?
Augmentar la seva potència era la guia de la Humanitat, és a dir, la Humanitat al servei de la tècnica, que és el mateix que dir al servei de l’elitplutocràcia. O millorar i posar la tècnica al servei de la Humanitat. Cito els autors d’aquest dilema, Brody y Negroponte (Le monde diplomatique, en castellà, nº 346, agost del 2024). He dibuixat una senzilla pinzellada global per aterrar a l’acció local.
Aquest nou paradigma ens està engendrant una nova mena de ser “ésser humà”, l’antropocè. L’etimologia d’aquesta paraula grega és antropos (home o ésser humà) i kainos (nou o recent). Aquest substantiu va ser popularitzat a partir de l’any 2000 pel químic holandès Paul Crutzen, guanyador del premi Nobel de química, 1995, per designar una nova època geològica caracteritzada per l’impacte de l’home sobre la Terra. I d’aquí la gran lluita per conservar el planeta.
Aquests dies comencem “un nou curs”. Nou en què? El que sí sempre és nou en cada curs és que tot l’alumnat té un any més i en principi passa l’alumnat a l’altre esglaó o curs de l’ensenyament (no de l’educació, confusió de termes, malauradament). L’alumnat (2006-2024, és a dir de 3 mesos a 18 anys) està immers en un sistema on se sent una perplexitat considerable i amb un professorat, en termes generals, confós, i una conselleria, que dona la impressió, de no estar gens conscienciada de la problemàtica.
Aleshores el gran quòdlibet actual podria ser: Què fem? O què podem fer? Què fem els pares, els avis, per respectar el professorat, l’autoritat del mestratge o de la professió d’ensenyar? I aquí, alerta, hi ha de tot: hem d’anar en compte amb les estadístiques i amb la intoxicació televisiva; no tot va tant malament i hi ha persones del sistema que hi deixen la pell, vocacionalment.
Què pot fer la conselleria? Prestigiar, defensar, empoderar tot el professorat, donar-los el rol de fars, orientadors i que tinguin els mitjans d’estar al dia. El dilema davant la tècnica: fi o mitjà?
Què poden fer els que ensenyen? Entusiasmar l’alumnat a ser crítics en tot, de forma respectuosa, enraonant, dialogant… Com diu un proverbi: “Les paraules mouen, però els exemples arrosseguen”.
I l’alumnat? Aquí entra en joc la família, sigui el model que sigui. L’hem d’educar en la constància, a una vida real (no fantasiosa -que no vol dir que no hi hagi il·lusions i fites-), a enfrontar-se amb els fracassos -perquè sempre n’hi hauran- i treure’n lliçons, a pensar per sí mateix, a fer silenci per trobar els valors al seu interior i tenir una bona capacitat crítica. I si voleu ajudar-lo a construir “una escala de valors”, el que en diem una axiologia.
De tot això, i aquí torno a l’inici, en pot emergir l’antropocè… però a vegades com que té més pes allò artificial que allò natural, es fabrica l’antropoide, és a dir, “semblant a l’ésser humà”. I aquest reemplaçar l’ésser humà por comportar esclavitud per a la majoria de la humanitat.
Concloc la meva reflexió a l’inici d’aquest nou curs per tal d’emergir un veritable antropocè amb un pensament d’un autor de fa més de 2.500 anys, LaoTsé: “El viatge de mil milles comença amb un sol pas”. I un altre, d’Àngela Duckworth (1970), psicòloga, professora d’universitat: “El talent és important, però l’esforç és dues vegades més important que el talent”.
I sense oblidar mai que hem de sentir aquest “antropocè”, que no és un “antropoide”, en totes les seves dimensions, bàsicament la més profunda: sentir-se que és i forma part d’aquest plurivers més que univers. I enfront a la nostra també profunda ignorància d’aquesta pregonesa, ens convé recordar la frase de Confuci: “El que coneixes, anomena-ho. El que no coneixes, reconeix que no ho coneixes. A això s’anomena saviesa”.
L’antropocè ha de ser holístic: integrar totes les dimensions de l’ésser humà. Sinó no és nou.
