A El banquet, Plató descriu un sopar en el qual diversos filòsofs discuteixen sobre l’eros. Entre tots ells només una dona, Diotima de Mantinea, filòsofa grega mestra de Sòcrates. Ella exposa la seva opinió, però a través del seu deixeble. Tenint en compte aquest referent, Anna Pagès, professora de la Facultat de Ciències de l’Educació Blanquerna, reflexiona sobre la feminitat des del punt de vista de la filosofia en el seu darrer llibre: Cenar con Diotima. Filosofia y feminidad (Ed. Herder). En aquesta conversa abordem la relació femenitat-feminisme.
És el mateix feminitat que feminisme?
No, són coses diferents. La feminitat és una condició existencial que en general està associada al cos, però també a les idees, a la cultura i a la societat d’un determinat moment històric. Per exemple, el model de bellesa i de feminitat de Marilyn Monroe, de Silvana Mangano o de Sophia Loren són molt diferents. La feminitat té relació amb la idea estètica de què significa ser una dona. Això des del punt de vista de l’existència i, per tant, des d’un punt de vista precari, perquè l’existència sempre és incompleta.
I el feminisme?
El feminisme és un moviment social i polític de reivindicació que reclama canvis en les formes d’organitzar la societat. En les societat democràtiques, des de finals del segle XIX, les dones han reclamat una sèrie de drets. Vinculem el feminisme a la igualtat i a la justícia social. Perquè el feminisme també recull totes les qüestions relacionades amb el injustícies i amb les minories.
Però els dos termes estan relacionats?
El feminisme no és una resposta a la feminitat, ja que la pregunta sobre la feminitat és una qüestió oberta que cada dona o home, en funció del seu plantejament, es formula en primera persona. Per exemple, l’escriptora italiana Natalia Ginzburg, a la novel·la Lèxic familiar, explica les frases que deien a casa d’ella quan era petita. I una de les expressions que sentia era: “Les dones han de tenir estil”. En aquest cas, per tant, l’estil per Ginzburg és un element a tenir en compte en la pregunta de què significa ser una dona. Cadascuna de nosaltres, segons l’herència rebuda (lloc de naixement, models de les nostres àvies, mares, germanes o dones que hem admirat) recollim elements amb els quals fem una mena de collage per respondre a la pregunta sobre què és la feminitat. Així, per algunes dones la pregunta sobre què és la feminitat pot ser el feminisme, però no necessàriament.
Si cada dona es pregunta que és la feminitat, no podem parlar de models de feminitat?
Hi ha models de feminitat que són propostes, però aquestes propostes no responen a l’interrogant que és una pregunta singular.
Per tant, com hauríem de definir la feminitat? Seria una essència, una experiència, una existència…?
La feminitat també és una forma de relació amb l’universal, en el sentit del tots o totes. A El banquet, Plató descriu una conversa entre Sòcrates i Diotima en la qual parlen de què és l’amor. Sòcrates diu: “Tothom està d’acord en què l’amor és un gran déu”. I Diotima li respon: “Aquest tothom qui és? Tothom tothom, tothom són els que saben o tothom són els que no saben?”. I el filòsof respon: “Tothom és tothom”. Però ella insisteix: “No, tothom no poden ser els que no saben”. D’aquesta manera ella planteja que hi ha formes singulars de contestar les preguntes, respostes creades sota una narrativa. En el meu llibre jo defenso que la feminitat en cap cas és una essència , sinó una pregunta oberta que té relació amb una condició existencial singular i, per tant, viscuda subjectivament.
Per algunes dones lapregunta sobre què ésla feminitat pot ser elfeminisme
La feminitat és unaconstrucció, però unaconstrucció a propòsitd’una tradició
Si la feminitat és una pregunta oberta, de resposta singular i relacionada amb l’herència rebuda, no pas un model tancat, per què esdevé un tema polèmic?
El tema polèmic és precisament perquè la societat intenta donar resposta a la pregunta de la feminitat de forma general, amb un models estàndards. Per exemple, Lady Gaga pot ser un model de feminitat, però aquest model no respon a l’interrogant de feminitat que cadascú es pot formular. Per tant, ni el feminisme ni cap teoria general pot respondre ni abarcar el cent per cent la qüestió de la feminitat.
Ha parlat de la importància de l’herència rebuda. Quin pes té aquesta herència en el nostre concepte de dona?
Cal tenir en compte que amb les herències es poden fer dues coses: acceptar els models rebuts o canviar-los. Des del postfeminisme, l’autora nord-americana Judith Butler afirma que totes hem heretat un conjunt de maneres però la pregunta important és si podem canviar aquesta herència i en funció de què. Per exemple, durant una època les dones han estat presentades com les víctimes del sistema patriarcal. Aquest és un model. Nosaltres l’acceptem? Si ho fem, com el podem modificar? Butler, per exemple, defensa que les dones no facin seu el model de víctima, sinó que reflexionin sobre com modificar els models heretats. En aquests entit no hi ha res que vingui donat, la feminitat també és una construcció, però una construcció a propòsit d’una tradició. Hi ha una frase preciosa de Nietzsche que diu: “La tradició normalment s’estudia o s’hereta, però és més important desitjar-la”. És a dir, saber en què la podem convertir.
Aquest moment de canvi, quan es produeix?
Els moments de canvi es produeixen en moments de perplexitat. Si creiem que no ens manca res i que tot ens ve donat difícilment ens preguntarem res. Precisament Diotima recorda a Sòcrates que no tot és blanc ni és negre, hi ha punts intermedis. Els moments de canvi ens els pot generar una determinada educació, una educació no basada en receptes; però també les experiències de la finitud de la vida que ens fan veure que no tot és universal. I, des d’aquest punt de vista, la feminitat també és una posició intel·lectual, perquè ens ajuda a veure els intermitjos i els detalls singulars de les grans veritats a la qual aspira la filosofia.
Algunes feministes asseguren que la reivindicació feminista és exclusivament de la dona perquè és qui experimenta la feminitat. I estaria d’acord?
La feminitat és una condició existencial relacionada amb el cos, perquè el cos es viu. Hi ha homes molt femenins i també dones molt masculines! No totes les dones es pregunten per la seva feminitat. El filòsof Emmanuel Levinas, autor de El Temps i l’altre, descriu la virilitat com l’afany de convertir en objecte allò que volem saber, és a dir, la necessitat d’absorbir la realitat en forma control. Aleshores, segons ell, la feminitat és tot al contrari, una manera de veure les coses que no pretén fer res amb les coses.
Estem en un moment de reivindicació del feminisme, però estem oblidant el terme feminitat?
El feminisme es presenta com un moviment militant que té una finalitat política i ideològica amb la voluntat d’aconseguir certs objectius. En canvi, la feminitat no és una mobilització. Això no vol dir que la mobilització no sigui per algunes dones la resposta a la pregunta de què és la feminitat. Personalment em sembla una mica trampós pensar que la resposta a la pregunta de què és la feminitat –donat que la feminitat no té una resposta universal, general ni estàndard–, sigui el feminisme. Jo distingiria un doble nivell. Un nivell, el feminisme, de militància i mobilització que reclama accions polítiques, i, un altre nivell, la feminitat, més singular i que no podem contestar a priori.
Per tant, com es reivindica la feminitat, si es reivindica?
La feminitat no es reivindica, la feminitat es qüestiona. Per exemple, moltes dones mares un dia se n’adonen que reprodueixen una frase que ja havien sentit dir a la seva mare. Aleshores és quan ens pregunten si accepten aquesta veu en off, aquesta herència simbòlica rebuda. La feminitat no és una essència, no és una resposta, no és una reivindicació… és una pregunta.
Aquests models de feminitat heretats i que nosaltres qüestionem no són precisament la base del masclisme?
Sí. El masclisme és precisament una modalitat de control de la realitat. En canvi, les dones tendim a fugir d’allò que està preestablert. Tenim una manera de relacionar-nos amb el món molt més oberta que els homes i això fa molta por a l’ordre establert. I, per aquest motiu, històricament, els homes han volgut adjudicar-nos un lloc fix, perquè quan la dona fuig i es creativa destarota les coses. Quan Antígona
–heroïna grega–, parla amb la seva germana Electra, aquesta ja l’adveretix: “Si et mous del lloc on t’han posat, prendràs mal”. En aquest sentit, els feminismes són un motor per canviar la perspectiva del món social, natural, de relacions, etc, és un moviment d’emancipació global. La qüestió és quins efectes tindrà tot això.
Vivim en una societatque classifica molt, queadjudica rols i això fa queels entremitjos s’oblidin
Hi ha coses que nomésformen part de lesdones, però també sóncompartides pels homes
En un capítol del seu llibre parla de la “follia femenina”. En el moviment feminista falta més intel·lectualitat i reflexió i menys acció directa?
En el feminisme hi ha dos nivells. Un primer nivell, de mobilització de carrer, que funciona per osmosi i identificacions. Davant una injustícia reclamar justícia és completament lícit. I un altre nivell més acadèmic, en el qual hi ha debat entre intel·lectuals feministes i postfeministes, entre americanes i franceses, entre Judith Butler i Martha Nussbaum… El gran problema d’aquests nivells és funcionar de forma automàtica. Els sistemes automàtics d’identificació massiva són lícits, però, a vegades, poden ser una mica arriscats.
Les dones filòsofes també són infravalorades en el seu àmbit?
Sí, perquè els homes tenen un status quo molt reconegut. Nosaltres, les dones, fem molt el paper d’escoltadores, i, de tant en tant, formulem alguna pregunta. Però el discurs és molt monolític. És cert que els homes són molt amables amb nosaltres i extremadament sensibles. Fins i tot poden reconèixer la nostra tasca, però en el moment de parlar, generalment, es mantenen en el seu lloc; quan per conversar sempre cal que la persona s’obri una mica. Per tant, en aquest moment, per mi, la principal tasca pendent de la les filòsofes, a part de la recuperació de moltes autores, és trobar formes de conversa amb els homes des del punt de vista intel·lectual. A diferència de la reivindicació, que és relativament senzilla, saber parlar no és fàcil. I, atenció, de vegades confonem el diàleg amb la negociació, però no és el mateix.
La feminitat està relacionada amb certs temes: la cura, la maternitat, la sensibiltat..Hi ha temes que només poden ser pensats per dones?
Algunes intel·lectuals feministes, per exemple, Julia Kristeva o Linda Zerilli, s’han plantejat problemes que són de l’ordre de l’experiència existencial en femení, per exemple, en el camp de la maternitat. Una dona per neurones i capacitat d0autonomia quan té un fill? Això és un gran debat en el món del feminisme filosòfic. Si la feminitat té a veure amb la condició existencial, és obvi que algunes coses ara per ara encara només formen part de l’existència de les dones, però cada vegada més són compartides pels homes. Per tant, igual debat podem fer respecte la paternitat: Què significa ser pare? I aquest pas encara l’hem de fer. Vivim en una societat que classifica molt, que adjudica rols i punts de vista i això fa que els entremitjos s’oblidin.
Les dones deixen de ser femenines per ser feministes?
Això és un estereotip que serveix per part d’alguns homes per menystenir el contingut. Sovint, en el cas de les dones, el nostre cos o aspecte, passa per davant d’allò que diem. La frase que les feministes són uns homenots és un estereotip masclista que s’utilitza per no entrar en discussió sobre el contingut de la reivindicació del feminisme.
La manifestació del passat 8 de març va mostrar una amplia mobilització feminista, però els professors de secundària es mostren preocupats per les noves generacions. Què creu que s’està fent malament?
De vegades he preguntat als estudiants què fan per fer amics. I reconeixen que no saben com parlar o acostar-se a una altra persona si no és per la intermediació de la tecnologia. Penso que hi ha una violència de base relacionada amb la dificultat de comprendre els entremitjos que ja hem comentat. Si ens basem exclusivament en els rols que adjudiquem, no fem vida amb els altres, perquè allò que ens permet fer vida amb els altres no són els rols, sinó la proximitat. I com ens aproximem? Avui, malauradament, a través de la violència. Com que no tens manera d’arribar a l’altre el liquides.
Una sentencia molt dura.
Sí. Una qüestió és què fa la política per solucionar aquest problema, però des de la filosofia la pregunta que ens hem de formular és: què passa amb la proximitat? La proximitat, igual que la feminitat, no és una condició existencial; és acceptar que en la nostra relació vers l’altre som totalment precaris. Avui vivim un procés de deshumanització que la política pot decidir gestionar, però cal abans detectar la dificultat.
D’aquest procés de deshumanització social la gran víctima és la dona?
En el casos de violència de gènere sí perquè la dona mor, encara que ell, en certa manera, també ho fa. Hi ha moltes maneres de morir. Alguns maten la parella i se suïciden i altres maten la parella i després s’entreguen. La violència de gènere només és la punta d’un iceberg que mostra la dificultat de viure la proximitat, ja que aquesta és molt difícil de sostenir. Hem creat un món contemporani fictici i en aquest món quan hi ha una dificultat ets tu o jo.
La proximitat ésacceptar que en la nostrarelació vers l’altre somtotalment precaris
Hem creat un móncontemporani fictici i enaquest món, quan hi hauna dificultat, ets tu o jo
