Àngel Castiñeira és doctor i llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació per la Universitat de Barcelona i professor del Departament de Societat, Política i Sostenibilitat d’ESADE. Des del 2006 és el director de la càtedra de Lideratges i Sostenibilitat d’aquest centre. S’ha especialitzat en filosofia social i política, així com pensament geopolític, ètica aplicada i valors, canvis de l’entorn social i cultural i lideratge i governança democràtica.
Hi ha un estat d’opinió que ve a dir que els valors fundacionals europeus estan en risc i fins i tot alguns apocalíptics diuen que, directament, aquests estan desapareixent a causa de les diferents crisis. Comparteix aquesta sensació?
La percepció canvia quan t’apropes als valors des d’una visió dinàmica respecte de quan ho fas des d’una visió estàtica. Si fixes els valors de la UE o d’Europa com una mena de valors universals i estàtics, la sensació de canvi –fins i tot d’erosió– és gran. Quan es va fundar la UE, els límits del creixement, el canvi climàtic, les noves tecnologies de la informació i de la intel·ligència artificial no existien, tampoc les reclamacions de la diversitat ni els grans moviments migratoris eren temes a l’ordre del dia.
Per tant, si agafes la visió estàtica, la visió d’avui d’Europa pel que fa als valors seria apocalíptica. Jo crec que la UE inevitablement el que fa és, des d’un fons relativament estable, respondre a uns canvis de l’entorn i de la mateixa ciutadania. Com no podria ser d’una altra manera. Aquests canvis, evidentment, es poden fer de manera evolutiva, progressiva, fins i tot reformista, o de manera rupturista. I, en la majoria de vegades, ha sigut de manera evolutiva. En alguns casos –el reconeixement de la dona, la diversitat o la sensibilitat pel medi ambient–, el balanç seria més positiu i, en d’altres, segurament la valoració seria més negativa. Per tant, la meva visió no seria gens apocalíptica. Els valors són dinàmics, els de l’Europa moderna i contemporània també, i evidentment en els darrers anys hem hagut de fer front a uns canvis vertiginosos i ens hi hem hagut d’adaptar.
Un dels valors fundacionals, probablement el més nuclear, era el manteniment de la pau. I justament ara, la UE, davant el conflicte d’Ucraïna, actua de forma bel·licista. Hi ha línies vermelles?
Seria bo establir una diferència entre els valors d’àmbit local, de la relació i la convivència entre persones, i els valors en l’àmbit més societari. Què passa quan es relacionen dues persones des del punt de vista comunitari? Aquí ja podries imaginar alguns temes que posen certs valors en joc. Per exemple, la reclamació d’un paper més alliberador de la dona i d’una nova identitat femenina qüestiona la identitat masculina i moltes vegades provoca rebuig i l’aparició de noves formes de masclisme entre els joves, entre alguns col·lectius joves.
En l’àmbit societari podríem citar com l’arribada d’una massa d’immigrants amb característiques molt diferents des del punt de vista cultural també qüestiona la pròpia identitat i pot provocar, com hem vist a Ripoll, una reacció de rebuig.
I, finalment, la contrarietat que planteges seria en un àmbit molt més ampli, justament el que vincula els valors amb el que podríem dir la construcció, ja no només d’un estat de dret, sinó d’un dret internacional en bona part creat des del segle XV a imatge i semblança d’Europa. Cal tenir en compte que el dret internacional, fins a la irrupció dels Estats Units i la creació de la Societat de Nacions després de la Primera Guerra Mundial, es va fer a la imatge d’Europa, i aquella època no era gens pacifista, sinó enormement bel·licista, perquè l’Europa de llavors encara era colonitzadora, descobridora i dominadora.
La visió més pacifista i més ètica, que tu citaves, apareix al final de la Segona Guerra Mundial, quan Europa gaudia del desenvolupament d’un estat del benestar que es podia permetre sota el paraigües protector militar dels Estats Units dintre del marc de l’OTAN. Una visió reforçada pel que Francis Fukuyama va anomenar la fi de la història, perquè la caiguda del mur de Berlín, l’enfonsament de la Unió Soviètica, la desaparició del Pacte de Varsòvia i la integració de molts països de l’òrbita de l’Europa de l’Est a la UE es van esdevenir de forma totalment pacífica i semblava que els valors d’Occident realment s’anaven estenent.
Ara, però, hem vist que la pau té un preu.
En la mesura que recentment ens hem trobat amb un conflicte bèl·lic a les portes d’Europa, a Ucraïna, això ha generat, jo no diria un fervor bel·licista, almenys de moment, però sí clarament una gran alarma. I ha provocat no només la inversió en armament, en seguretat, sinó fins i tot conscienciar el ciutadà que una actitud almenys defensiva implica també un canvi amb els valors. Una cosa em sembla que és evident, ara ja: la pau derivada de la protecció dels Estats Units –i més encara si tornés a guanyar Donald Trump– ha desaparegut. I, per tant, Europa se l’haurà de guanyar. De la mateixa manera que diem que qui contamina haurà de pagar més, qui vulgui la pau se l’haurà de pagar. I això obliga, igual que en el tema dels immigrants –on es diu que no hi ha “papers per tothom”–, a sortir d’una visió naïf i ingènua dels valors d’Europa.
En termes europeus, cal subratllar també una cosa inquietant: Rússia ha provocat indirectament un rearmament d’una superpotència europea, com és Alemanya, que, des d’aquest punt de vista, feia molt temps que hivernava. Ara “el monstre” s’ha despertat i això no només hauria de fer por als russos, sinó fins i tot als europeus, perquè recordem que cada vegada que Alemanya s’ha rearmat hem tingut un conflicte intern a Europa. Per tant, no crec que sigui un tema menor.
És com si ara a la UE li toqués d’esdevenir adulta a còpia de crisis migratòries, de guerres… i sense la protecció del seu germà gran, els Estats Units. Per què ens costa tant assumir aquestes contradiccions?
Pensava ara en Immanuel Kant i en aquell opuscle que escriu a finals del XVIII sobre què és la Il·lustració. En aquell opuscle es pregunta: vivim ja una època il·lustrada? Diu: “No, i ara”. Però vivim ja en una “època d’Il·lustració”. És a dir, traduït a l’àmbit dels valors: vivim ja en una societat on es reconeix plenament la llibertat i la diferència? No. O que ja és sostenible? No. Però sí que comencem a fer passos perquè la diferència, la llibertat i la sostenibilitat es puguin desenvolupar.
Per no caure en el discurs de dir “els europeus som hipòcrites en relació amb els valors”, diria que en la vida personal i en la vida col·lectiva, jo et puc dir: “Faré de la lleialtat un valor en relació amb tu”. Però el fet que em comprometi a ser lleial a tu no vol dir que sempre ho pugui ser. I això no em converteix en un hipòcrita, sinó que el valor és un absolut que després es tradueix en pràctiques diàries. I aquestes pràctiques es troben moltes vegades en dilemes, en problemes, en situacions en què moltes vegades aquesta lleialtat es veu qüestionada, no perquè jo sigui contrari al principi, sinó perquè entra en contradicció amb altres valors. En l’àmbit europeu passa el mateix. Hem de ser societats inclusives? Sí. Podem incloure a Alemanya un milió d’immigrants en un sol any? Segurament que no. I, per tant, aquí es tornen a plantejar el que podríem dir els trade-offs, què perdem o guanyem a l’hora de prendre una decisió.
En l’àmbit de la pau, justament crec que Europa ara intenta no ser hipòcrita, tot i que actua des de la feblesa. I quan dic que actua des de la feblesa en l’àmbit dels valors vull dir que la major part dels ciutadans del món podrien tenir la creença que Europa avui no té temptacions ofensives o d’ocupació de països, però això no s’ha de confondre amb què no tingui desitjos defensius. Des del punt de vista de la pau i de la guerra, seria molt diferent observar aquesta visió ofensiva o defensiva. No és el mateix.
Poso l’exemple de Putin. La bomba nuclear s’ha vist fins ara com un instrument dissuasiu; però, Putin, en aquest moment, la fa servir com un instrument ofensiu. I això és el que veritablement ens fa remoure els dimonis interns. Podem mantenir la creença que Europa no tindrà vocació ofensiva, hostil, atacant altres països del seu entorn, però això no hauria de treure que s’hagi de preparar defensivament vers actors com un Putin que, després d’una ocupació d’Ucraïna, pugui arribar a fer el mateix a Moldàvia o a les repúbliques bàltiques. Tenint en compte que alguns d’aquests països potser no són a dins de la UE, però sí a l’OTAN i, per tant, també admiren els valors europeus i occidentals.
Precisament, una part d’aquest bloc oriental va entrar a la UE en la primera dècada dels 2000, i el 2030, hipotèticament, sembla que Moldàvia, Ucraïna i els països dels Balcans occidentals encara no socis en podrien esdevenir socis. Fins a quin punt l’ADN que tenen aquests països ha rebaixat la qualitat democràtica de la UE?
En el seu moment Ronald Inglehart va estudiar la diferència entre els valors materialistes i els postmaterialistes, però també va veure que hi havia alguns accents diferencials a Europa, entre l’Europa catòlica i l’Europa protestant. I això també serviria des d’un punt de vista geogràfic, entre una Europa més occidental i una Europa més oriental. Així, tot i haver-hi un comú denominador, que és el que justifica la incorporació d’un país a la UE, hi ha països com Sèrbia que estan molt vinculats culturalment, religiosament i geopolíticament amb Rússia i que han tingut serioses dificultats per ser acceptats a la UE, tant per un tema de compliment de l’estat de dret com també de valors, de la mateixa manera que va passar amb Turquia.
Si ens fixem una mica en el passat, veurem que la incorporació dels països de l’Europa de l’Est a la UE va ser diferent de l’entrada d’Espanya, Portugal o fins i tot Irlanda. En aquests darrers casos la incorporació a la UE va ser per emmirallament –“com m’agradaria ser del nord d’Europa, ordenat, net”, que deia Espriu– i per la vocació d’aconseguir llibertat, democràcia, ordre, pau i benestar. En canvi, a Polònia, Hongria o Bulgària se’ls va prometre que la identificació amb els valors europeus els portaria a un reconeixement d’igual a igual i això a l’hora de la veritat no ha passat.
No se’ls ha tractat com a iguals des de la Unió Europea?
No. Des de les instàncies europees, se’ls ha mirat per sobre de l’espatlla, com dient “vosaltres sou inferiors”. I això, com a reacció, ha provocat una mena de flirteig cap a la visió més tradicionalista, dins d’aquests països, de dir: “Abans de ser europeus nosaltres ja teníem uns propis valors”. Una reflexió que també ha fet part de la Rússia actual. Amb un parèntesi molt important, això sí, perquè molts obliden que fins a l’any 2010 Rússia encara era observadora de l’OTAN i estava convidada a entrar-hi. Per tant, la ruptura amb els valors d’Occident i d’Europa Putin els fa de manera relativament recent.
Aquest canvi de conducta, especialment per part dels dirigents hongaresos, i, en alguns casos polonesos, cap a visions més tradicionalistes, més nacionalistes, moltes vegades ve derivat, doncs, d’una manca de reconeixement o d’inclusió dins de la UE. Si a això hi sumem que alguns d’aquests estats no són ni protestants ni catòlics, sinó fins i tot bizantins, com podria ser el cas d’alguns països dels Balcans, tota aquesta complexitat fa molt difícil creure que Europa sigui un tot homogeni pel que fa a valors. Hem d’entendre les vicissituds històriques de la història recent europea per entendre com han reaccionat aquests països quan el reconeixement no ha sigut ple.
Els europeus occidentals hauríem de ser més flexibles a l’hora de defensar els valors fundacionals davant aquests nous països membres? Pequem de supèrbia?
Sí. En els països de la UE on jo he pogut viatjar m’he trobat amb acadèmics, intel·lec–tuals, gent de la món de la cultura… i, generalment, el que vius amb ells és un clar aire de família. És a dir, veus que hi ha una comunitat de cultura compartida amb molts implícits que no necessites verbalitzar. Per què? Perquè probablement hem llegit els mateixos referents, ens sentim propers a unes mateixes tradicions… i això ens permet tenir un marc mental no diré idèntic, però relativament semblant. Aquesta mena de línia comuna encara perdura, tot i el multiculturalisme derivat del darrer segle: vull dir que si te’n vas a Londres o a París i viatges en metro, penses que podries estar en qualsevol altre país.
Però sí, hi continua havent el perill per part de determinats països amb un pes més rellevant dintre d’Europa —França, Alemanya, Països Baixos…— de creure que hi ha un model únic de bon europeu. Intentar donar lliçons en forma de sopars de duro a la resta de països ha pogut generar una certa reticència. I això ha estat un greu error que moltes vegades acaba per cristal·litzar i després costa molt de desfer. Penso en el nou president polonès, Donald Tusk, que és europeu fins al moll de l’os, però al qual li costarà molt integrar bona part de la població polonesa amb una visió més atractiva del que podria ser aquesta mena de mainstream europeu.
Parlem, per acabar, de Catalunya i la UE. Estem més a prop que el club comunitari algun dia pugui ser capaç de reconèixer d’alguna manera explícita les nacions sense estat que conté? És creïble pensar que la UE serà l’espai on es pugui canalitzar el contenciós català?
Jo aquí faria la diferència entre l’Europa de iure i l’Europa de facto. L’Europa de iure és un grup d’estats i, des de la visió d’un grup d’estats, la reclamació catalana no deixa de ser una nosa, una pedra a la sabata. En aquest sentit, és paradigmàtic el cas del primer ministre de Finlàndia, que, havent viscut a Catalunya i tenint simpatia per casa nostra, ha estat un dels més crítics amb el tema de l’oficialitat del català a la UE perquè ell també té minories a Finlàndia.
La simpatia jurídica cap a Catalunya pot venir de considerar que algunes de les reclamacions de la ciutadania eren justes i que la resposta repressiva de l’Estat espanyol en determinats moments no s’ajustava als valors d’un estat de dret. Però així i tot, creure que la solució a la reclamació catalana vindrà per Europa, almenys per l’Europa política, seria avui molt ingenu.
Una altra cosa és que, de facto, per primera vegada en els darrers set anys, Catalunya sí que ha estat en el focus mediàtic de les notícies d’Europa. Això fa que, si tu vas ara per Europa o pel món i dius que ets català, la gent vinculi clarament que ets català a determinades condicions.
La qüestió és si un reconeixement de facto porta a un reconeixement de iure i jo crec que, de moment, no. Podríem tenir indirectament alguna fe en els tribunals de justícia, per actuacions incorrectes o desproporcionades de la justícia espanyola. Però, difícilment, la cosa arribarà cap àmbit més profund de reconeixement.
Ho diré molt directament: els catalans estem sols en la reclamació i serà molt difícil qualsevol mena de reconeixement si no ens el treballem directament amb les instàncies o les autoritats espanyoles.
