Ara fa un temps que han proliferat espais per veure animals salvatges en captivitat que no són exactament zoos, sinó que es centren sobretot en els animals autòctons. És una experiència doble, per un cantó sents aquella estranyesa de saber que aquests animals campen per boscos i muntanyes i que és un privilegi poder-los contemplar de tan a prop, però per l’altre t’emergeix un sentiment de tristesa de veure’ls tancats i ensinistrats.
Se m’ocorren algunes idees sobre els possibles aprenentatges que els nostres fills i filles poden extreure d’aquesta experiència. El primer i més important, l’animalitat, doncs és important fer-los entendre la diferència entre la vida en captivitat i una de salvatge. La sensació mai serà la mateixa de veure’ls pel bosc en llibertat, que engabiats. Aquest pot ser un bon argument per parlar de la llibertat. Si ve un ocell engabiat té el privilegi d’un plat a taula sense esforçar-se gaire, a part de mostrar el seu millor vol en l’espectacle diari, perd tot allò que el fa lliure, que el fa viure dia a dia, en el buscar menjar, en resguardar-se del fred en alguns casos viatjant milers de quilòmetres. Fent un paral·lelisme amb les persones es pot viure la vida com un ocell engabiat amb l’estesa necessitat i dependència de seguretat i certesa o assumir un grau de llibertat i poder decidir subjectivament acceptant, clar, les conseqüències.
D’altra banda també ens pot emergir un sentiment de por, a partir del qual els podem parlar del respecte que hem de tenir a la naturalesa i de la importància de preservar el medi. També és curiós pensar com ens canvia la percepció en veure un àguila en captivitat que en llibertat. Els animals captius els veiem de manera familiar, tendim a veure’ls com animalets d’aquells d’animació que parlen. Per això aquests centres no els solen posar noms a diferència dels zoos, tot un detall.
Deixem-nos portar per les emocions que ens provoquen els animals salvatges i fascinem-nos per aquests animals majestuosos i quan menys els fem nostres millor, els veurem més tal com són, unes bèsties! – JORDI ALCÀSSER (@jordialcasser).
