Alexandre Lacroix, nascut a Poitiers (França), és escriptor, filòsof i periodista. Llicenciat en Economia i màster en Filosofia per la Sorbona i Sciences-Po París. Actualment dirigeix la prestigiosa revista mensual Philosophie Magazine, premiada el 2010 com la “Millor Revista de l’Any” pel Sindicat d’Editors de Revistes de Premsa a França. També imparteix classe a l’Institut de Ciències Polítiques de París. El seu darrer llibre és Como no ser esclavo del sistema (2023), editat a Espanya per Arpe.
Alguns europeus defensen que els valors fundacionals de la Unió Europea estan en perill perquè estem enfrontant-nos a les crisis contradint aquest valors. Comparteix aquesta idea?
Els europeus, dins la cultura occidental, es veuen en declivi des de sempre. De fet, el mite del declivi és present ja a l’època d’Homer. A la Ilíada i a l’Odissea, Homer –que escriu vuit-cents anys abans de Jesucrist– canta les gestes d’una civilització anterior, la micènica, que data del 1200 aC, i que veu superior. També Homer, quan descriu éssers com Aquil·les, la serralada de Mennon, Ulisses… somia amb homes superiors, capaços de grans accions, de beure sense parar, de fer la guerra l’endemà; una mena de superhomes.
Més endavant, també retrobem aquest mite del declivi al Renaixement, perquè, tot i que avui aquest període europeu ens apareix com una època increïble per les seves realitzacions artístiques i pel naixement de l’humanisme, en realitat els italians d’aquella època –penseu en Maquiavel– van viure el seu temps i la seva època com si fossin miserables, comparats amb l’esplendor i l’organització de l’Imperi Romà, en una Itàlia llavors fragmentada i dominada per l’Església catòlica, que havia deixat enrere les èpoques glorioses. I, finalment, molt més cap aquí, els europeus retrobem aquest mite del declivi amb Oswald Spengler, historiador i filòsof alemany que a principis del segle XX escriu La decadència d’Occident.
Per tant, és una idea cíclica.
Sí, anem retrobant aquest discurs del declivi a totes les èpoques. En certa manera aquest discurs acompanya la història europea i, de fet, n’ha esdevingut un motor, perquè Europa és un germen de contradiccions o un lloc on s’enfronten visions del món contradictòries. És per això que, quan em pregunten pels valors fundacionals d’Europa, no em sento del tot còmode perquè tinc la impressió que Europa sempre ha tingut conflictes de valors violents; penseu, per exemple, en el cisma entre catòlics i protestants. En totes les èpoques trobaràs conflictes de valors com l’oposició entre idealistes i materialistes, entre els pensadors “de les llums” i l’esclavisme o la colonització… Sempre hi ha aquesta espècie de tensió entre valors contradictoris. Per tant, ser europeu –si alguna cosa ens caracteritza com a tals– és viure permanentment aquest conflicte de valors. Costa trobar una altra civilització on hi hagi aquesta dinàmica de conflicte intern.
Així, un fet molt i molt singular de casa nostra és que ser europeu és viure en un doble conflicte. Per un costat, un conflicte entre el passat i el present: els europeus viuen amb el seu mite del declivi i sempre tenen la impressió que les èpoques glorioses són cosa del passat. Això és realment estructurador per l’estat d’esperit europeu. Per altra banda, l’europeu està completament esquinçat entre les idees racionalistes, universalistes, lligades al món “de les llums” i una realitat de l’explotació, de la colonització, de l’esclavatge… Els europeus estan atrapats en aquest doble conflicte. Per tant, ser europeu és ser ja un ésser contradictori.
I quines conseqüències té això a l’hora de crear un ADN europeu?
Com que vivim en aquest marc de tensió, en aquesta contradicció, no sabem mai de quin costat tombarà la cosa. Ser europeu és també no saber gaire què passarà al cap de deu anys. Europa, de fet, ha conegut pocs períodes d’estabilitat; és una civilització que està sempre en tensió. No és com la civilització egípcia, que es va mantenir (per bé que amb evolucions) durant tres mil anys. No, Europa és incapaç d’aquesta forma d’estabilitat i ha fet de la inestabilitat el seu motor.
A l’inici, jo li parlava dels principis fundacionals de la UE. I això es barreja amb els valors d’Europa, d’una forma més genèrica. Potser hem d’aprendre a diferenciar aquestes dues esferes?
La UE neix d’una utopia tecnocràtica, després de la guerra, promoguda pels quadres dirigents de les administracions que pensen en un marc orientat a una fórmula d’eficiència en els intercanvis dins de la voluntat de tenir una política monetària comuna, unes reglamentacions comunes… però, des del principi, la Unió Europea té un dèficit simbòlic i un dèficit democràtic.
El desafiament simbòlic és aconseguir fer entrar una entitat política dins el cor i les tripes de la gent, però per això cal que hi hagi una encarnació i els tecnòcrates no són els més indicats per aconseguir-ho. Fixem-nos en els bitllets d’euros, en els quals es van acabar representant obres arquitectòniques per evitar els conflictes entre estats. Hauríem pogut posar-hi Leonardo da Vinci, Einstein, Marie Curie, Simone de Beauvoir, Mozart… els grans europeus de diversos països, però això hauria creat gelosies. En els bitllets hi ha un problema: no hi ha figures, no hi ha cares, no hi ha encarnació; no saps a què et refereixes. Amb la bandera i l’himne europeus, tres quarts del mateix. El dèficit simbòlic és immens.
I el desafiament democràtic, també. S’han construït institucions pròpies, però no hi ha un president d’Europa escollit per sufragi universal ni tenim una comissió executiva de direcció escollida per sufragi universal i capaç de prendre decisions. Hem avançat, doncs, en una utopia tecnocràtica que té dèficits simbòlics i democràtics, cosa que avui paguem bastant cara.
Però també és evident que hi ha molt avenços materials, en molts sentits.
És veritat que cal veure també els avantatges del procés de construcció europeu: la possibilitat, per a tot europeu, d’anar a treballar a qualsevol indret de la UE, l’absència de guerra en sòl europeu per part dels estats membres –penseu en els anys trenta del segle XX–, la supressió de la taxa de canvi que havíem d’assumir quan canviàvem de moneda, que consumia el 2 per cent del PIB de cada país… Tot i que sigui una utopia tecnocràtica ens beneficiem de moltes coses de formar part de la UE. Per exemple, el fet de poder-se dirigir a la Cort de Justícia Europea, o a la Cort de Drets Humans, quan una persona considera que està sent víctima d’una decisió injusta al seu país. És una palanca extraordinària; hi ha advocats i associacions compromeses que han aconseguit desbloquejar situacions importants gràcies a aquest nivell de justícia. La utopia tecnocràtica funciona, doncs. Ara bé, no aconsegueix penetrar al cor de la gent.
Però, insisteixo, existeixen aquests valors fundacionals o és una entelèquia que hem creat al llarg dels anys?
El que existeix són conflictes de valors, línies de tensió. Això no vol pas dir que sigui relativista, la UE, també té punts neuràlgics connectats amb la Declaració dels Drets de l’Home, que té un lligam profund amb l’universalisme de Sant Pau. De fet, aquesta declaració és una laïcització de l’universalisme que ve del cristianisme i que considera que ja no hem de parlar més d’esclaus i ciutadans, d’estrangers i nacionals, d’homes i dones… sinó d’un humà universal més enllà de les diferències, cosa que era un acte completament revolucionari en l’antiguitat. És un acte polític d’una potència increïble. En relació a tot això, però, ja veiem aparèixer una primera tensió entre un pol laic de l’experiència europea i un pol religiós. Els europeus, de sempre, són presos d’aquesta mena de contradiccions.
Alguna altra contradicció més?
També veig un altre conflicte de valors molt fort entre l’idealisme i el materialisme; una oposició entre un món que dona una prima a les grans idees abstractes i un altre món que prima l’experiència i l’observació del que és real, que connecta amb l’esperit científic. Al llibre Sur les falaises de marbre (1939), l’escriptor alemany Ernst Jünger construeix un relat entorn de l’oposició entre dos pobles: el de la vinya i el del bosc. Els de la vinya són un poble descendent d’Apol·loni: ordenats, racionals, amb una forma de vida quasi monàstica, d’autodisciplina. Una metàfora de la civilització. En canvi, els del bosc són caçadors, són hordes, viuen en manades i protagonitzen una guerra contra la gent de la vinya. És un llibre increïble, aquest, perquè aquesta conflictivitat entre el poble de la vinya i el poble del bosc té un cert aire amb el nostre món, entre les forces de l’ordre i les forces del caos.
Per tant, quan tu em preguntes si els valors europeus estan en perill, jo dic que sí, que a Europa hi segueix havent el poble de la vinya i també el del bosc. Els valors als quals tu fas implícitament referència –la llibertat d’expressió, les arts i la cultura, la Declaració Universal dels Drets de l’Home, la democràcia…– estan típicament lligats al poble de la vinya. Però, d’altra banda, el poble del bosc no ha parat mai de manifestar-se a través dels moviments reaccionaris, a través de les extremes dretes durant el període d’entreguerres i avui a través de forces populistes.
Ser europeu és acceptar de viure en aquest clima de civilització on hi ha aquest conflicte i sentir-se obligat a prendre-hi partit. Pel meu discurs, és obvi que és el poble de la vinya és el que té la meva simpatia, però no soc naïf per pensar que en el passat vam tenir una magnífica tria de valors que avui estan amenaçats. Simplement, hi ha una línia de tensió que cal assumir.
Apropem-nos una mica més al present i parlem de les ampliacions, les que van tenir lloc el 2004 i el 2007 i la que arribarà, potser, el 2030 (Ucraïna, els Balcans Occidentals…). Aquestes ampliacions internes poden acabar desfigurant els valors fundacionals de la UE?
Si la UE neix com una utopia tecnocràtica, no hi ha cap argument per no integrar altres països. De fet, al contrari: un espai econòmic dins del qual hi hagi més treballadors és un espai més potent. I si ens pensem en termes de grans potències mundials com la Xina i els EUA, s’ha de poder rivalitzar amb ells tenint una demografia equivalent. Des del punt de vista d’un tecnòcrata, doncs, l’ampliació no suposa cap problema, al contrari, és desitjable, perquè els tecnòcrates pensen en una mutualització dels recursos productius. En relació amb els valors fundadors de la UE, l’ampliació forma part del quadre, del projecte. Per als tecnòcrates la geografia no és un problema: Islàndia, però també Turquia o els països del Magreb o Rússia, podrien formar part d’un quadre tecnocràtic pensat en termes d’intercanvi.
Però el que demostra l’experiència és que ens trobarem amb resistències i la realitat és que tenim països amb una història diferent, políticament i socialment. I tenim països que s’uneixen a Europa que no tenen els mateixos hàbits democràtics que els que ja hi havia. Però és que a vegades subestimem les coses: quan lloem com d’integrada, eficaç i centralitzada és l’administració francesa i ens diem que això hauria de ser normal a tots els països europeus, oblidem que no és possible per a tots, tampoc per alguns “països fundacionals”. Per a Itàlia, per exemple, això és impossible, perquè la seva unitat és molt recent.
I sí, a Polònia –a banda de tenir una extrema dreta inquietant– es posa en qüestió la separació de l’Església i l’Estat en temes com el de l’avortament, on tota la resta d’Europa ha avançat cap a una liberalització més gran. I, a Hongria, hi ha fins i tot una reducció de la llibertat d’expressió. Tenim aquests problemes i aquí és on trobem els límits de la utopia tecnocràtica, que és un projecte racional. Però tots els països tenen la seva història i a vegades hi ha països com aquests sense tradició democràtica. Cal almenys un segle perquè la democràcia s’implanti en un país.
Un segle?
Com a mínim. Dic un segle fixant-me en França: si mires el que passa entre la Revolució Francesa i la consolidació de la Tercera República. També perquè Alemanya esdevingui plenament democràtica, primerament ha de superar el Tercer Reich; necessita també tot un segle. No sé pas com es pot ignorar el passat dels països que han tingut experiències de sufragi universal o de poder parlamentari molt breus en la seva història, experiències prèvies als cops d’estat que van patir la major part dels països de l’Est en el període d’entreguerres. És difícil aconseguir situar institucions democràtiques sanes i no és possible ignorar les diferències de trajectòria històrica. Cal ser tecnòcrata per pensar que la història no existeix en cap sentit.
Quin paper tindrà França en una Europa de trenta estats? Continuarà sent un dels baluards? O està cansada de liderar Europa juntament amb Alemanya i, per això, també creix Le Pen?
A França, les forces polítiques que reclamen la retirada de la UE han esdevingut gairebé inexistents. L’experiència de la pandèmia i del Brexit han mostrat a un cert nombre d’observadors que hi havia coses molt concretes dins la quotidianitat que es podien complicar. Els anglesos –i això és emocionant d’explicar– volien recuperar la seva independència per decidir el seu destí, però, jugant al cavaller solitari, han caigut directament a les mans dels bancs. Parlo de la inestabilitat que es va generar, econòmicament parlant, quan la fugaç primera ministra britànica Liz Truss va proposar un projecte de llei de finances que comportava una devaluació immediata de la lliura als mercats financers i una pressió enorme a tots els creditors d’Anglaterra. Què van aconseguir amb la independència promesa? En realitat el que va passar és que van caure en mans de les institucions bancàries, simplement.
El que la gent –els líders dels partits d’extrema dreta francesos inclosos– ha percebut després del Brexit és que un cop “independents”, ja no tenen un estabilitzador de la inflació i estan en un període de tensió inflacionista. Això vol dir que tota la classe treballadora està aixafada. A Anglaterra la inflació és quatre o cinc cops la d’Espanya o França.
Això vol dir que el Brexit ha fet augmentar l’europeisme?
Això vol dir que estem tocant la cartera de la gent. Abans parlàvem de dèficits simbòlics i democràtics del projecte europeu, però hi ha una cosa que la gent –sobretot les classes treballadores– mira de més a prop, que és la seva cartera. I això li fa molt mal, perquè els pot dificultar fer les coses més quotidianes. I, ara, tothom s’ha adonat que el quadre europeu de la utopia tecnocràtica és realment protector. I de cop, l’extrema dreta a França ja no parla més de sortir de la UE. I adapta el seu discurs, com Meloni a Itàlia. S’han adonat que és massa tard per sortir-ne i que s’han d’entendre amb una Europa que no estimen. Una situació interessant.
