Vivim en una societat competitiva on sembla que hem de ser millors que els altres en tot i on alguns dels referents per als més petits són esportistes o persones que han destacat per sobre d’altres. Consideres que educar la infància en el marc de la competició és beneficiós per a la societat o estem creant una societat de guanyadors i vençuts?
No es pot dir que, pel fet que els referents siguin persones que han destacat, estiguem creant una societat de vencedors i vençuts. De fet, els referents ja han de ser persones que hagin destacat: això dona als més petits un punt motivador per esforçar-se. Voler assemblar-se als que han sobresortit en alguna cosa pot ser estimulant i pot animar a voler donar el millor d’un mateix. Per exemple: quan destaquem a les escoles les dones que han sobresortit en àmbits com la ciència, el que estem fent és proposar a les criatures unes referents destacables, que han sobresortit per sobre d’altres. Per què? Doncs per estimular altres dones, ara nenes, a assemblar-s’hi.
Una altra cosa és si l’esperit competitiu és sempre bo. A vegades ho és, i d’altres no. Hi ha contextos en què és molt més útil el treball col·laboratiu que el competitiu.
Comentes que l’esperit competitiu no sempre és bo? A què et refereixes?
Un esperit massa competitiu pot tenir, per exemple, perjudicis per a l’amistat. Els amics no són persones que es vulguin guanyar les unes a les altres sistemàticament, sinó que es volen ajudar i que, a més, saben alegrar-se de les victòries de l’altra. Una persona que fos competitiva per sistema es faria desagradable, per egoista: entre amics, les victòries s’han de repartir i s’han de compartir.
Però és que, a més, un excés de competitivitat pot empitjorar els resultats propis si no se sap gestionar la pressió per aconseguir la victòria.
I ben utilitzat, quins valors positius té l’esperit competitiu per a la persona?
Les capacitats de la persona s’expressen al màxim nivell quan competeix amb algú altre que té capacitats similars. I, en forçar les capacitats per ser tan hàbil com sigui possible en alguna cosa, aquestes es perfeccionen, augmenten. L’exemple de la competició esportiva és molt clar: és el fet de voler guanyar els adversaris en la cursa el que fa el corredor més ràpid, la saltadora més àgil, etc. A banda d’això, hi ha l’estímul: un joc on un competidor pugui quedar més ben posicionat que un altre és molt estimulant per a tots els contrincants, i això eleva el nivell d’interès i d’emoció. Aquest interès i emoció que la competitivitat afegeix a un joc competitiu no són pas negatius, ans al contrari, poden incrementar les ganes i la diversió dels competidors.
Hi ha competició en l’àmbit familiar?
Sí, és habitual que hi hagi competició en l’àmbit familiar. En pensar-hi, sovint el primer que ens ve al cap són els germans: entre ells moltes vegades la gelosia es tradueix en competència. Els germans competeixen entre ells per l’amor dels pares, moltes vegades sense ser-ne conscients. M’agrada explicar que sovint la gelosia ve de la por de perdre la cosa més preuada, que és l’estima dels que volem al nostre costat. Els infants tenen por de veure’s perjudicats si l’amor dels pares s’ha de repartir, i per això fan el possible per ser millors als seus ulls, o s’irriten amb el germà que pensen que es pot apropiar de part de l’amor dels grans.
I en les famílies també hi pot haver competència entre els pares per la preferència dels fills. Quan això passa és preocupant perquè l’equip educatiu deixa de ser-ho i, per tant, les criatures en poden sortir perjudicades.
També hi ha competició entre altres persones de les famílies: per ser el més estimat pels sogres, la més volguda pels nebots… A vegades les inseguretats personals es volen resoldre obtenint la preferència d’altres persones. Passa a moltes famílies.
Com es pot treballar en el nucli familiar aquesta realitat?
El primer pas és fer conscients les persones del fet que això està passant, perquè és molt habitual que no en siguin. A partir de la presa de consciència es poden prendre més bones decisions sobre la bona manera d’actuar. Per exemple, si uns pares s’adonen que sostenen una competició per l’amor dels fills i de les conseqüències educatives que això té, probablement ho voldran evitar, atès l’amor que els tenen. En el cas dels germans, cal calmar la gelosia tot acceptant-la com una cosa natural de la qual es pot parlar obertament. I en el cas d’altres persones de la família, a vegades n’hi ha prou posant en ridícul determinades actituds.
Si parlem de la infància, ets partidària de jocs cooperatius o competitius?
Jo soc partidària de la diversitat de jocs, perquè cada tipus de joc fa créixer capacitats i habilitats diferents i a més fa conèixer valors de diferents categories. També soc partidària del fet que hi hagi jocs coordinats o dirigits per adults i d’altres que no, i cal recordar que avui dia molts nens no tenen l’oportunitat de jugar sense la mirada atenta d’un adult. Si aquest adult, com passa massa vegades, és més intervencionista del compte, això els priva d’organitzar-se a la seva manera, de negociar per resoldre problemes, d’arribar a acords.
Els jocs cooperatius són fabulosos per aprendre que, segons com pensem les coses, hi pot guanyar tothom. Per tant, fan que els infants siguin capaços de pensar i actuar en benefici de tots, donant el màxim de si mateixos per obtenir un bé comú. Els jocs competitius, en canvi, els ajudaran, quan guanyin, a aprendre a guanyar respectant l’adversari, ja que experimentaran que els perdedors també poden ser ells. I, quan perdin, els ensenyaran a gestionar la insatisfacció de perdre, que és molt útil perquè a la vida de vegades perdre és inevitable.
“Soc partidària de la diversitat de jocs, perquè cada tipus de joc fa créixer capacitats i habilitats diferents i a més fa conèixer valors de diferents categories”
Què en penses de la frase “el més important és participar-hi”?
Penso que el més important és participar-hi perquè sense participar-hi no es crea la realitat estimulant del joc competitiu. I que sense intentar guanyar la competició tampoc no es crea aquesta realitat. Per tant, penso, en primer lloc, que el més important és participar-hi, en segon lloc, que no té gaire sentit participar-hi sense intentar guanyar si el joc implica un resultat amb guanyadors i perdedors, i, en tercer lloc, que, tant si es guanya com si es perd, es té l’oportunitat d’aprendre a ser millor col·laborador i millor persona.
Per tant, podem afirmar que la competició pot ser una eina educativa?
Ho és tant si es pretén que ho sigui com si no. Jugar competint ensenya coses. Ara: pot ensenyar coses útils per fer una societat millor, o tot el contrari. Imaginem que ensenyem als nostres nens a voler guanyar sempre: es convertiran en uns egoistes o en uns irrespectuosos, com comentàvem abans. Però si els ensenyem a jugar de manera que, tant si guanyen com si perden, valorin el fet d’haver pogut tenir contrincants i el progrés personal que pot haver representat l’experiència viscuda, benvinguts siguin els aprenentatges que el joc competitiu pot representar.
Com poden traslladar els pares i mares un esperit competitiu sa i útil als fills i filles?
Les famílies han de tenir molt present que el joc ensenya a viure, que per viure cal saber gestionar la vivència interna de perdre i que una de les millors maneres d’aprendre-ho és a través del joc competitiu. En perdre en el joc, l’infant es fa càrrec d’aquesta possibilitat i assumeix que no és dramàtica, i a més també aprèn que, si es prepara millor, té més possibilitats de guanyar en una altra ocasió. Una bona manera de traslladar un esperit competitiu sa és explicant que de vegades es guanya i de vegades es perd, i que hem de tractar els contrincants exactament de la mateixa manera que ens agradaria que ens tractessin ells a nosaltres.
