Fa unes setmanes que la lluita pel tancament del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Zona Franca a Barcelona, com un pas més cap a la desaparició de tots aquests centres de detenció inhumans, deshumanitzadors i injustos, vivia una fita amb el vot del Parlament català favorable a aquest tancament.
Sabem que el final encara és llunyà, però no volem deixar d’assaborir com una victòria aquest fet, perquè és un dels fruits del treball pacient i tenaç de moltes persones en resposta al patiment dels milers d’homes i dones que han passat per aquestes instal·lacions, que són una expressió més d’unes polítiques migratòries per les quals Europa serà condemnada per les generacions futures. És moment de recordar els fruits per reprendre forces per seguir endavant. El patiment no cessa, tot el contrari.
Algunes de les coses que hem viscut i après:
-La compassió, el dolor pel dolor del proïsme, és el “lloc” que dóna la força necessària per emprendre la transformació de realitats a priori inamovibles, el que porta a esperar contra tota esperança. La compassió no en sap d’impossibles, de falta d’alternatives, d’ineficiència. La compassió mou a fer alguna cosa, perquè davant del dolor dels altres no ens deixa quedar-nos quiets i ens porta a obrir camins inèdits, concitant així l’esperança que també impulsa el caminar. En aquest sentit, la mort al CIE de Zona Franca d’Idrissa Diallo el 6 de gener de 2012 va ser el “lloc” des del qual va néixer Tanquem els CIE, organització imprescindible per als avenços que hem viscut aquests anys. També el grup de visites al CIE de Migra Studium, dins de la Plataforma d’Entitats Cristianes amb la Immigració, va començar la seva activitat poques setmanes després d’aquella mort al CIE; hi va haver altres morts abans i després.
–L’activitat del grup de visites de Migra Studium s’ha centrat fonamentalment en acompanyar, en fer sentir als interns del CIE que importen a algú, que algú acull i reconeix el seu sofriment. L’acompanyament, un acte aparentment simple i ineficaç, no ha fet més que augmentar la nostra força, indignació i inquietud, propulsant-nos cap a més compromís i més implicació en la transformació d’aquesta realitat.
–El grup de visites no és una invenció nostra. Som una còpia del grup de Pueblos Unidos, entitat germana pionera en les visites al CIE d’Aluche a Madrid i en el treball d’incidència, que ens ha obert camí i ens ha ajudat en les vicissituds d’aquests anys. La majoria de les vegades no cal inventar res; copiar el que funciona i aprofitar l’experiència d’altres permet estalviar temps i energia, i guanyar eficàcia.
–Un dels fruits més gratificants d’aquests anys de lluita ha estat el treball en xarxa amb altres entitats locals. M’atreviria a dir que els esdeveniments recents haurien trigat molt a produir-se di no hagués estat pel treball conjunt que hem realitzat Migra Studium, SOS Racisme i Tanquem els CIE. Aquesta xarxa no va néixer feta, s’ha anat teixint amb paciència i generositat en un procés preciós en el qual hem après a estimar-nos i respectar-nos en les nostres diverses idiosincràsies, missions, actituds, maneres de fer, limitacions, virtuts i debilitats. El resultat és una complementarietat altament eficaç i una gran satisfacció per a tots.
–El CIE de Zona Franca existeix des de 2006 i prèviament en va existir un altre a la Verneda, al semisoterrani de la comissaria. El protagonisme actual de Migra Studium, SOS Racisme i Tanquemels CIE s’ha de compartir amb les moltes persones, grups i entitats que denuncien el que passa al CIE des del principi. Som hereus del seu esforç i altres heretaran el nostre.
–Aquests anys hem vist com al CIE, igual que en qualsevol altre espai, cada persona pot marcar la diferència, utilitzar les seves competències i responsabilitats per dotar d’humanitat i dignitat el tracte als interns i a les seves famílies. També hem vist exactament el contrari. Hem vist empatia, responsabilitat, cortesia, esforç i diàleg en policies, directors, metges i jutges. I també, abús, agressivitat, despotisme, negligència i indiferència.
–Perquè la compassió afecti cada vegada més persones que se sentin mogudes a actuar, el sofriment s’ha de conèixer. Cal visibilitzar-lo i problematizar-lo. Això ho hem fet a través d’infinitat de petites xerrades, aparicions en mitjans de comunicació, actes, reunions amb partits polítics, compareixences en les institucions i òrgans de decisió. L’acció multinivell, la realitat, el carrer i les institucions, han estat clau perquè l’opinió pública reconegués la injustícia i el sofriment que comporta el CIE, en un moment històric en què la xenofòbia és una amenaça real.
– No hi ha treva. El Mediterrani no deixa d’engolir vides davant la mirada impassible i còmplice d’una Europa que llangueix en la traïció a les seves essències i ideals. La lluita contra el CIE ha desplaçat el mètode d’expulsió més utilitzat, des de l’internament al CIE, a l’expulsió exprés, des de comissaria en menys de 72 hores, una situació més difícil de visibilitzar per la rapidesa i la dispersió amb què es produeix i que precaritza encara més el dret de defensa de les persones. Per això, sense abandonar la lluita contra el CIE com a símbol d’unes polítiques migratòries repressores, que anul•len la dimensió com a persones dels immigrants en situació irregular, cal ampliar la lluita contra la globalitat d’aquestes polítiques.
– No hi ha res gratis. Cal desgastar-se, resistir deserts, dedicar molt de temps i energia personal per aconseguir petits canvis. Som una generació de resultats i eficiència, i és contracultural conformar-nos amb empènyer la història perquè puguin ser altres els que algun dia vegin els resultats del nostre esforç. Però, ¿com seria avui la realitat del CIE, i tantes altres, si molts homes i dones no s’haguessin entestat a fer alguna cosa per transformar-la?
– I si tot i així res no canvia, haurem fet el que havíem de fer. Per a això sí que no teníem alternativa, ens jugàvem la nostra humanitat. Perquè potser el quid de la qüestió està en el fet que és a nosaltres als qui la lluita per la justícia i per la humanització del món ens configura i ens canvia.
(Aquest post va ser escrit setmanes abans que Europa assistís atònita i desprevinguda a l’arribada massiva d’éssers humans que fugen de l’horror de la guerra i la desesperança. El bon temps i l’agudització dels conflictes en els països d’origen no han fet més que augmentar el nombre dels que, quina paradoxa, es juguen la vida per sobreviure. Les autoritats europees segueixen sense estar a l’altura del drama humà que estem presenciant, però ja hi ha homes i dones que, mobilitzats per la compassió cap al dolor aliè, s’han posat en marxa per donar-hi resposta. Tant de bo s’estengui l’exemple. Tant de bo no ens rendim a l’imperi de la indiferència).
Nani Vall-llosera és metgessa de família i col·labora amb Cristianisme i Justícia i Migra Studium
* Article publicat al bloc de Cristianisme i Justícia el passat 28 de setembre
