Les pressions existents en relació amb la imatge personal i el pes són una constant a la nostra societat. Malgrat que sobre els homes també recau un mandat de gènere que implica una demanda explícita sobre com vestir i comportar-se, val a dir que en el cas de les dones es multiplica quan treballen de cara al públic: obligació d’anar maquillades, amb talons, amb roba ajustada, de no passar d’un pes concret… Unes imposicions que es justifiquen sota el pretext que la imatge de “dona”, en el mercat laboral, facilita la venda o promoció de productes. S’assumeix que les dones volen ser i vestir d’aquesta manera, i no es reflexiona sobre el fet que aquestes demandes, o no assumir-les, poden tenir conseqüències sobre la salut física i emocional.
Això és el que li va passar a l’Alba a la darrera edició de Fitur, fira pels professionals del sector del turisme, on havia de treballar com a hostessa. Degut al seu pes i que no hi havia vestits de la seva talla va ser acomiadada.
L’empresa que havia contractat l’Alba necessitava un grup d’hostesses que anessin amb uniforme amb la intenció de mostrar una imatge corporativa concreta, fet que és comú a la majoria de representants del món turístic que estan presents a Ifema durant els dies de fira. Quan l’Alba va arribar al que seria el seu lloc de feina ja havia passat pel procés de selecció i, per tant, era coneguda la seva forma física.
La sorpresa va arribar quan, a l’hora de vestir-se amb l’uniforme, la talla més gran disponible era la 42. La seva talla era la 46 i, en lloc de buscar una possible solució, va ser acomiadada en aquell mateix moment. La noia va fer públic el seu acomiadament a les xarxes socials tan bon punt va sortir del recinte i el seu vídeo, on explicava la seva indignació i la ferida emocional ocasionada, es va fer viral generant diverses opinions i reaccions.
L’impacte mediàtic va generar que els organitzadors de la fira es disculpessin, malgrat que ells no en tenien cap responsabilitat. L’endemà, l’empresa es va posar en contacte amb l’Alba per oferir-li de nou una feina on l’uniforme no fos un problema. Va refusar-la explicant que no es trobava amb forces de treballar de cara al públic a causa del seu estat emocional, ja que un cop viralitzat el vídeo va rebre insults a les xarxes.
Som conscients com a societat de la pressió que es rep amb relació a la figura física i com aquesta pot ser perjudicial? Som coneixedors que quan s’envien aquests missatges totes les dones en cerca de feina són interpel·lades pel que fet que podrien perdre-la pel seu pes o imatge? És ètic acomiadar algú pel seu físic? S’haurien de revisar els codis interns de conducta de les empreses per evitar el sexisme? Com se sent una persona que és apartada d’una feina per la qual està qualificada pel fet que no hi ha talles de l’uniforme adequades per a ella? En un moment, en què hi ha un augment del 25 per cent en trastorns de la conducta alimentària, amb major prevalença entre les nenes i les dones, caldria regular aquest tipus de pràctiques?
Amb relació al fet concret exposat queda clar que l’empresa ha pogut prendre la decisió d’acomiadar perquè no podia oferir la imatge que volia, ja que és una empresa privada. També podria haver decidit cercar una solució més adient que l’acomiadament, encara que toqués adaptar-se una mica a la situació. Ens quedarà el dubte de si els responsables de l’empresa van reflexionar més enllà del fet concret i de les conseqüències que la seva decisió podien perjudicar no només l’Alba sinó a ells mateixos.
