La Marta és la reina de les bombes de fum. S’escapoleix d’un sopar quan ja n’ha tingut prou o en funció dels plans que té l’endemà. Acostuma a marxar sense fer soroll i sense remordiments. Se’n va quan sent que ho ha de fer, independentment de si la nit promet més o menys. A vegades ni tan sols s’acomiada.
Jo faig just el contrari. Aguanto encara que els ulls em pesin. Ajorno la retirada bo i sabent que l’endemà maleiré la decisió. De tant en tant m’armo de valor i m’aixeco plena d’intenció, però, oh!, de cop surt un tema interessant i prorrogo l’estada dreta i amb la jaqueta posada. Quan per fi arriba al moment, m’asseguro de dir adeu a tothom abans de sortir per la porta; també als de la taula del costat. I, tot i això, sovint marxo amb la sensació de no haver- ho fet bé.
Saber marxar em sembla cada vegada més complicat. Pensava que amb l’edat, l’experiència i totes aquestes coses aniria millorant, però em penso que necessito amb urgència un manual d’instruccions. O un d’aquells llibres de Tria la teva aventura, perquè hi ha dies que plegar veles s’acaba convertint en una autèntica odissea. No sé marxar i no ho puc dissimular. Si m’aixeco de taula amb intenció, l’Albert no pot reprimir un què, d’aquí a una hora cap a casa, no? I jo me’l miro amb cara de derrota anticipada.
El problema, però, no és només marxar. També ho és penjar una trucada que no m’interessa o rematar-ne una que ja no va enlloc. Converses innecessàries des del cotxe, per exemple, que provoco perquè en tinc la possibilitat i que després se’m giren en contra. Com també he tingut l’opció de demorar una ruptura, tot i tenir clar que la història estava sentenciada. Parlo de parelles però també d’amistats. Quantes relacions heu deixat deteriorar fins que han caigut pel propi pes? Quan te n’adones ja és massa tard per fer les coses bé. O així em consolo. També em passa amb coses més banals –o no tant–, com anul·lar la quota
del gimnàs que no trepitjo des d’abans de la pandèmia, demanar que em rebaixin la tarifa del mòbil o rebutjar plans que no em venen de gust i que, de seguida, lamento haver acceptat. Dir-que-no. Potser aquesta és la qüestió.
“Diuen que una retirada a temps és una victòria, però, sovint es fa difícil saber marxar de llocs, moments i persones”
Però, ai!, dir que no pot decebre. I m’aferro a aquesta simple –i absurda– hipòtesi per justificar la indecisió, la vergonya i la culpa anticipada. M’importa massa què pensaran els altres i massa poc què vull jo. Prioritzar-me no és una prioritat.
Diuen que una retirada a temps és una victòria. Però és tan difícil saber marxar d’alguns llocs, moments o persones… I encara més fer-ho sense deixar ferides obertes. Ara bé, pitjor és deixar morir havent-ho pogut evitar. Tots hem passat per aquí, encara que hagi estat de manera involuntària. A vegades per por, d’altres per deixadesa. Com quan se t’acumulen massa papers a l’escriptori, el cubell de la roba bruta ja no tanca o dins el cotxe hi tens un ecosistema. La diferència és que hi ha decisions que depenen només de tu i el fet de prendre-les –o no– té un efecte directe sobre altres persones. I en aquests casos és quan em plantejo on és la frontera entre l’egoisme i el respecte. Perquè sé que la Judit i en Francesc no em jutjaran per tenir el cotxe
brut, en Jordi no em mirarà amb uns altres ulls per tenir vuit rentadores acumulades i quan en Bernat vingui a casa riurà de la serralada de llibres que tinc sobre la taula. En canvi, quan veus que una relació, una feina o un pla no van enlloc o ja no t’aporten el mateix, hauria de ser més senzill actuar en conseqüència i no apostar per l’agonia.
Potser m’he posat una mica massa profunda quan l’únic que volia era compartir la meva dificultat per marxar d’un sopar quan estic cansada o, simplement, vull aprofitar l’endemà sense passejar pel món com un zombi. Em sembla que necessito fer un cafè amb la Marta perquè em doni alguns consells. No m’ha semblat mai que a ella li sàpiga greu ser coherent, respectar-se. Així que sí, probablement el tòpic és cert i una retirada a temps és una victòria. Una victòria amb una mateixa.
